El títol d'aquest post ha estat utilitzat per diferents cronistes de gran reputació aquests darrers dies, des de Sebastià Alzamora a Antoni Basas, passant per Josep Ramoneda o Antoni Puigverd. Però és que crec que cal fer-ne tot l'esment del món, perquè malgrat el que diguin tots els detractors del procés que està vivint Catalunya, el que ha succeït a Escòcia és un exemple, des de tots els punts de vista.
Ho és perquè el procés s'ha desenvolupat amb una exemplar tranquilitat, "fair play", educació i respecte a la divergència. Al capdevall, els apologetes del desastre, aquells que deien que la societat escocesa, en cas que es permetés votar, es trencaria de forma irreversible, s'han tornat a equivocar. Partidaris del SI i partidaris del NO compartien "pintes" als pubs d'Aberdeen, Glasgow, Edimburg,...mentre anaven seguint amb atenció el recompte de vots la nit de dijous a divendres.
No va haver-hi ni violència, ni intimidacions, ni por, ni res de res, només respecte a l'exercici de la democràcia en la seva expressió més pura, més "suïssa".
Ho és perquè el perdedor, en aquest cas, Alex Salmon, no va trigar ni mitja hora després de conèixer el resultat a presentar la seva dimissió. Va defensar un projecte amb passió i il·lusió. Ha perdut. Assumeix les conseqüències. Simple. Clar. Net. Transparent. Democràtic.
Ho és perquè malgrat la campanya de la por, malgrat les amenaces de cataclisme universal i abandonament massiu per part de les multinacionals, dels bancs i dels representants de Déu a la Terra, 1,4 milions d'escocesos han dit que volien sortir del Regne Unit. I tampoc no ha passat res.
Han guanyat els defensors del "statu quo". Lògic en part. Lògic en un país on parlen la mateixa llengua i comparteixen des de la BBC a les tradicions més ancestrals, des del "pub" al "golf" passant pel "fish and chips". La cerca de la independència era més un fet social i -en segon terme- econòmic, que no pas de preservació de la identitat. Cap semblança real amb el cas Català. Tothom que ha aplaudit massivament el manteniment del "establishment": la banca, la Unió Europea, Obama, l'OTAN, etc... no fan altra cosa que defensar una certa manera de veure les coses que juga al seu favor, que tenen controlada de cap a peus. Canvis trencadors com el que proposava Escòcia, com el que proposa Catalunya són vistos com a amenaces a una manera de fer política, a una manera d'exercir el poder, des de dalt cap a baix, des de les elits cap al poble.
Els moviments Escocès i Català fan por perquè són la constatació de la rebelió contra el "statu quo", contra les oligarquies, contra els que fan negocis al voltant de la "res publica", es diguin Pujol Ferrussola o Esperanza Aguirre. Els fa por la pèrdua de privilegis, i els moviments Català i Escocès van en aquesta direcció. Per això els oligarques faran tot allò que estigui a les seves mans, legal o il·legal, per a aturar aquests moviments.
Per això aplaudeixo encara més el coratge del Sr. David Cameron. Dic Senyor amb majúscules, perquè podia haver fet una "rajoyada", podia haver invocat no se quantes constitucions i no sé quans principis tipus "no m'obligis a triar entre el pare i la mare". Bullshit. Cameron ha estat valent, Cameron ha estat demòcrata i per això, té, per sempre més, tots els meus respectes.
Lliçons de la democràcia més antigua del món. En aquesta democràcia, algú que se suposa té dos dits de coneixement i dons diplomàtics seria incapaç de dir "Artur Mas és president de la Generalitat gràcies a la Constitució del 78".
Sort que en el més pur estil britànic Artur Mas s'ha encarregat de recordar a qui el vulgui escoltar, que el President de la Generalitat número 129 és hereu d'una tradició, molt més gran que la democràcia espanyola, sigui del segle XXI, XX ó XIV.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada