Escòcia

És innegable que el que passi a Escòcia demà marcarà un abans i un després, sigui quin sigui el resultat del referéndum. Els mitjans de comunicació catalans (la Terribas, en Baster, en Cuní, els de TV3, els corresponsals de prensa) i els espanyols hi seran tots.

Per molts esforços que es posin en destacar les diferències entre els dos processos (que n'hi ha i moltes), la veritat és que substancialment, hi ha moltes semblances conceptuals. Un poble que vol votar, una Unió Europea preocupada per les conseqüències d'un eventual sí i l'efecte crida que això pot comportar (Euskadi, Flandes, Lombardia, Süd Tirol,....), unes forces unionistes i conservadores que utilitzen fonamentalment l'estratègia de la por (pensions, diners, retirada de bancs i multinacionals d'Edimburg per treslladar-se a Londres -algú no recorda les contundents declaracions del Sr. Lara i Editorial Planeta?-), el cataclisme universal i la caiguda a l'infern etern per part dels separatistas, etc., etc.

El més emocionant de tot però és el frec a frec i la igualtat de les intencions de vot (de vegades molt esbiaixades i que després poden amagar grans errades), que situen avui un panorama en el que el vot independentista ha crescut un  20% en intenció en els darrers 6 mesos. Les darreres enquestes situen la posición final en un 52% NO, 48% SÍ, però amb un percentatge d'indecisos que frega el 5% i que pot acabar decidint.

Jo penso que guanyarà el NO i segurament per un resultat menys ajustat del que pronostiquen les enquestes (hem assistit a grans errades demoscòpiques als darrers temps). M'atreveixo a pronosticar un 55%-45%. I ho penso perquè al final l'ésser humà acabar reaccionant de forma atàvica a l'estratègia de la por. La por al statu quo, a les pensions, a la incertesa econòmica, a la possibilitat d'anar a pitjor.

Però passi el que passi, els processos també han posat de manifest les diferències de plantejament dels unionistes espanyols i britànics, que posen de manifest la diferència de qualitat democràtica dels respectius països. Veure el Prime Minister Cameron implorant literalment "Please, please do not go" i prometent l'endemà de la victòria del NO un radical increment de l'autonomia, comparat amb els nostrats Margallos, Torres-Dulces i Arsenios Fernández de Mesa (Director de la "Benemérita"), refrestant les indisolubles unitats de la mare patria i la possible suspensió de l'autonomia (ja va passar al 34), em venen ganes d'anar al Consulat Britànic de Barcelona i demanar asil polític i nacionalitzar-me britànic o escocès.

El que també està clar és que res més no serà igual. Els Escocesos, a l'igual que els Quebequesos i els Catalans, han obert una via de no retorn. Passaran més  o menys anys, però als tres territoris ha passat quelcom similar, que a Catalunya s'està posant de manifest aquests dies: no hi ha animadversió, ni odi, ni res en contra d'Espanya (Espanya com a ens i les seves gents no tenen culpa de res), hi ha simplement desconnexió emocional i indiferència, i malgrat totes les pegues i amenaces, això no té volta enrere, és senzillament irreversible.