9:00 h. Els mitjans de comunicació de la "Cosa Nostra" (diguem-ne que neutrals, neutrals del tot no ho han estat) avisaven des de feia dies que calia arribar a Barcelona amb temps suficient per evitar col·lapses. Com a bons "Catalanets" vam doncs agafar el cotxe a primera hora del matí i vam enfilar l'AP7 cap a Barcelona. Tant la Terribas com a Catalunya Informació com a "Can Basté": monotema. Al cap de cinc minuts ja n'estic tip. No cal que em venguin res, jo ha he comprat. Poso un moment la Cope per saber si l'adversari diu alguna cosa. Silenci sobre la Diada. Al final acabo posant Flaixbac FM i els nens em diuen "ara sí, Papa".
9:45 h. L'entrada a Barcelona és una bassa d'oli. A Meridiana, els escasos cotxes van parapetats com nosaltres, samarretes grogues o vermelles, estelades (la senyera sembla haver passat a major vida, és extraordinària una mutació tan espontània i tan ràpida. L'estelada de triangle blau sembla haver-se imposat de forma natural). Somriures de complicitat i bon rollo quan coincidim aturats als semàfors.
10:15 h. Costa trovar taxi. A Diagonal/Balmes hem d'esperar més de quinze minuts per a trovar-ne un. N'hi ha molts però tots van plens. Finalment un taxista ens agafa i li demano que ens acosti al "follón": Ronda Sant Pere/Arc de Triomf al costat del monument a Rafael de Casanovas. Parlo amb el taxista de "Uber". És un paio simpàtic que em diu que tots els "uberians" són sudamericans. Té l'aplicació al mòbil. Demana un servei davant meu. Hi ha dos cotxes al voltant de la zona on som. Penso que és increïble que això pugui pasar amb tanta impunitat. He de fer-ne una entrada específica al blog.
10:30 h. Al monument a Casanovas les ofrenes florals fa estona que van. A l'Arc de Triomf hi ha tot de paredes i els carrers es van omplint de gent. Es respira un extraordinari ambient de festa. Arribem al moment culminant: els de Plataforma per Catalunya estan protegits pels antiavalots dels mossos perquè van a fer l'ofrena amb corbata i unes banderes espanyoles de dos metres. Provocació pura i dura. Busquen la càmera, el titular. No els falten pebrots, ho reconec. Malgrat la pluja d'insults (totalment innecessaris), ells: "impasible el ademán y mirada al frente". No passa res perquè Déu és misericordiós i els mossos antiavalots (els que van vestits de negre i tenen porra fácil) fan molta cara de mala llet.
11:15 h. Ens adrecem al Born. El bar de Moritz és ple de gom a gom. La carta/menú està plena de referències a l'Onze de Setembre de 1714. Volem entrar a visitar les ruïnes, avui és obert al públic i de franc. Hi ha massa cua. Enfilem el carrer del Rec Comptal cap al cor de tot plegat: el Fosar de les Moreres (on no s'enterra cap traïdor).
11:45 h. Al Fosar no hi quep ni una agulla de cosir. Cal avançar a pas de tortuga. Les paradetes cada any són més curioses. S'hi poden trovar des de banderes de l'antiga Unió Soviètica, fins a samarretes demanant la llibertat dels presos d'ETA. Hi ha una aixecada de castells amb les gralles tocant "Els Segadors" i les anxanetes desplegant estelades.
12:00 h. Santa Maria del Mar. Quina meravella del gòtic!!! És un plaer poder sortir de la gernació i entrar al (semi) recolliment de la catedral del mar. Uns quants turistes despistats (pocs), miren amb estupefacció la mar de samarretes grogues i vermelles que passegen -amb respecte, sigui dit de passada- per l'església. El meu amic m'explica una curiositat. Els vitralls (reconstruïts després de la Guerra Civil) amaguen la figura de Felip V rient i mirant en direcció al Fosar de les Moreres (allà on recordem-ho, no s'enterren traïdors), sembla enfotre's de les ruïnes en que Barcelona va quedar convertida. El franquisme tenia això, a la ferida li fotia grapats de sal. Un altre dels vitralls, al costat esquerre de l'altar, a dalt de tot, té un escut del Barça. És fantàstic.
12:15 h. Entro en un bar del carrer Jaume I a buscar un crosant pel meu fill. El xinès que el regenta em mira i diu: Visca Catalunya! Deu ser tot el que sap dir en Català però ho diu amb convicció. Pels xinesos que regenten comerços al centre, avui és Festa Major. A la plaça de Sant Jaume, els mossos que custodien l'entrada de Palau porten el vestit de gala, amb espardenyes de vetes blaves i barret de copa. Els turistes demanen per fer-s'hi fotos i els mossos (mosso i mossa, per a ser políticament correctes, i més en un dia com avui) s'hi posen bé. Una japonesa entusiasmada s'agafa del braç del mosso i ell educadament li retira la mà i li diu que fotos sí però tocar no, se m'acut una comparació però per respecte al lector, me la guardo.
12:30 h. Ens acomiadem de l'amic, que té dinar familiar i agafem el metro a Liceu. Línia 3. Ajudo a un senyor a treure dos bitllets de metro ("feia 20 anys que no l'agafava", em diu, i afegeix "abans els tickets es compraven a finestreta"). El metro va ple a vessar. Un mar multicolor on hi predomina el groc i el vermell. Cares d'alegria. Una parella d'holandesos de mitjana edat ho mira tot com si acabessin d'arribar al planeta Mart. Dissimuladament es fan unes quantes fotos.
13:00 h. Arribem a casa de l'amic amb qui hem quedat per dinar a casa seva. Té un pis a la Diagonal (parada Maria Cristina). Des del setè es veu una perspectiva fenomenal de la part alta de la Diagonal, on tot sigui dit de pasada, fa uns anys a les balconades hi hagués hagut 20 senyeres i 10 "rojigualdes". Jo vaig veure, fent un recompte d'emergència: 30 estelades, 10 senyeres i 2 rojigualdes. Aquest canvi de proporcions és el que veritablement acolloneix el "establishment" de Madrit (concepte, no ciutat). Abans de pujar se'ns creua en Jan Laporta, que viu per la zona i li demano si em puc fer una foto amb mi. Accedeix amb amabilitat. Va vestit de rigorós vestit negre amb corbata negra. Elegant i auster. És més baixet del que m'imaginava. No portava ni Moët ni Cohibes. Quina decepció!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada