Sobirania a la catalana

El passat 21 de gener 85 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya van votar a favor de la Declaració de Sobirania que afirma, ras i curt, que el poble català és subjecte jurídic i que, en conseqüència, té dret a efectuar una consulta sobre la voluntat del poble.

 

Aritmèticament és una majoria absoluta (69%), però no deixa de ser una mostra més del particular tarannà del poble català, que podríem resumir en: petits (conceptualment), putejats (aquí de forma real i inequívoca), i barallats.

 

Ni en els moments crucials de la història de Catalunya els nostres representants són capaços de posar-se d'acord. És el particular tarannà dels catalans: no hi ha grandesa de mires en els moments crucials, que els oponents polítics utilitzen no només per fer-nos combregar amb rodes de molí, sinó per, literalment, enriure-se'n a la cara. De fet, una part important de la derrota del 1714 (no tota però sí prou significativa) es deu al mateix que ens passa 300 anys després. Al Consell de Cent no s'acabaven de posar d'acord respecte de si resistir, negociar o rendir-se, i aquest dubte constant, va acabar marcant el resultat final de la batalla (cert és que sense el suport dels Àustries i els britànics era només qüestió de temps, però....).

 

Només cal llegir la premsa d'avui. En David Fernández de les CUP (només un dels tres diputats van votar a favor) afirma que per 10.000 milions d'Euros molts catalans s'acabarien venent. Dels socialistes ja ni en parlem, amb les seves disidències internes i el seu embolic existencial i mental i a Convergència els creixen els nans per totes bandes i cada vegada que es parla de sobirania seriosament hi una un estirabot d'Unió que acaba amb un bombardeig de declaracions i contra-declaracions que no fan sinó afeblir-nos col·lectivament i posant un somriure a la boca de l'oponent.

 

Ara que els partits tradicionals estan tan qüestionants i tan en crisi, a Catalunya hauríem de tenir la capacitat i la visió de començar a fer les coses de forma diferent, des de tots els punts de vista, començant per l'exigència de dimissions, responsabilitats i depuració.

 

Estem davant d'una cruïlla i d'una ocasió que ja no és extraordinària, sinó de pura supervivència, vist el panorama de recentralització i mala llet que destil·la la Castella imperial. O ens deixem de personalismes i bretolades o (com deia amb bon criteri en Joan Fuster, referint-se als valencians) serem exterminats com a poble.