Aquesta setmana ens deixa la polèmica generada per la sentència del Tribunal Suprem condemnant Laporta i a set directius a aportar un aval de 23 milions per les pèrdues de la temporada 2002-2003!!! No vull tornar a parlar de la lentitud del sistema judicial perquè és un afer recurrent del que ja he escrit moltes vegades.
A mi aquesta història de veïnes del Barça ni em va ni em bé, tot plegat em sembla una rabieta orquestrada com a conseqüència de la transformació de l'amistat entre en Rosell i en Laporta en un odi visceral irreprimible.
La història en sí em sembla d'una mediocritat i un baix to digne de l'Hola o el programa Sálvame de Tele5, que si darrere del soci hi ha l'actual Junta Directiva del Barça, que si el Barça actuarà si no ho fa el soci, que si el soci n'ha de parlar amb els altres impulsors de la demanda....En fi, tot plegat una baralla de pati d'escola amb esgarrapades i estirades de cabells incloses.
El que em crida veritablement l'atenció són dues coses:
1- La frivolitat dels mitjans en explicar la història.
2- La incomprensibilitat conceptual de la sentència (sense haver-la llegit).
En relació a la primera, em deixa astorat el baix nivell del periodisme en general. Tothom fa anar avals amunt i avall sense tenir gaire idea del que estan parlant. Un aval és una garantia, generalment bancària o emesa per companyia de caució o assegurances; en sí mateix no és una execució de res, no cal pagar res més que el que s'acordi amb l'emissor, generalment una comissió de constitució i una comissió trimestral mentre estigui en vigor. Òbviament, l'avalat ha de respondre davant l'avalista amb patrimoni suficient per tal que li sigui concedit, si no, no hi ha aval. Un aval no deixa de ser altra cosa que una garantia subsidiària que opera si aquell que està avalat i ha de pagar alguna cosa acaba no pagant-la.
I al meu entendre, aquí ve el quid de la qüestió. Les notícies que he llegit sobre la sentència no fan més que afegir una monumental confusió que hores d'ara encara no sé ben bé què es el que falla. He intentat entendre-ho de la lectura de premsa esportiva i posteriorment de premsa (suposadament) seriosa, però no ho he aconseguit. Si ens atenem a la literalitat del que he llegit, el que estableix la sentència és que els condemnats (Junta Directiva que va entrar quan faltaven 8 dies per acabar aquella temporada han de dipositar un aval solidari per import de 23 milions d'Euros per a garantir les pèrdues d'una temporada que en realitat ells no van dirigir) ha de constituir un aval per a garantir les pèrdues de la temporada 2002-2003, perquè així ho diuen les normes del Club. La qüestió de fons és: molt bé, i un cop constituït l'aval, què? Els l'executaran? I si la resposta és sí, per què la sentència no falla directament que la Junta d'aleshores és responsable de les pèrdues i ha de restuir els 23 milions? Dè què serveix un aval en aquest cas? Quina garantia dóna, si el Barça ja ha eixugat aquestes pèrdues acumulades de fa deu anys? Si hi ha aval, quines condicions s'han de donar perquè el tal Pla o l'actual directiva del Barça en pugui demanar l'execució? Ni ho entenc ni ningú ho ha explicat. Com deia abans, una història més del Sálvame que de l'actualitat esportiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada