Pere Navarro

El socialisme català està en crisi des de fa molt de temps, i -en la meva modesta opinió- l'aparell ha perdut tant el nord com la centralitat d'esquerres que tan ha fet per a Catalunya durant molts anys. Del Pere Navarro he escrit unes quantes vegadesen aquest blog de la seva grisor i escàs carisma, de fet no cal ser un gran observador polític per a adonar-se'n només de sentir-lo un parell de vegades.

 

 Però vet aquí que aquesta setmana que acabem m'ha sorprès positivament, per primera vegada. I la sorpresa ha estat tan majúscula que he decidit prestar molta atenció al que diu i dirà en els propers temps.

 

D'entrada la seva petició d'abdicació del Borbó, en un dinar organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona el primer dia del debat sobre l'Estat de la Nació (l'espanyola), em va semblar d'una extraordinària lucidesa. I diguin el que diguin els hipòcrites, en un moment d'extraordinària oportunitat política (de fet el debat de l'Estat de la nació espanyola és d'una previsibilitat i un aborriment tan enorme que no cal dedicar-hi gaire atenció -si no l'hagués sentit en gran part el podria haver resumit igualment-). En navarro no demana l'abolició de la monarquia, tot i declarar-se obertament republicà, sinó un canvi de navegant en el seu fill Felip (Felip VI). Una segona transició que acabi de consolidar una democràcia que s'aguanta amb guetes. I diu que ho demana perquè així ho ha escoltat del poble.

 

Ahir dijous vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo atentament i abastament mentre anava en cotxe cap a Sant Joan les Fonts a l'Oracle d'en Grasset, amb la Lola Garcia de La Vanguardia, entre d'altres. El discurs que va articular en Pere Navarro em va semblar d'una sensatesa i una coherència que no li havia sentit mai. Tal vegada les derrotes electorals fan madurar (li va passar exactament el mateix a l'Artur Mas), tal vegada en Pere Navarro ha entès per fi que el PSC és quelcom efectivament diferent del PSOE espanyol, potser per primera vegada. Aquest distanciament respecte dels exabrutes del dinosaure rabiós anomenat Alfonso Guerra em va retornar la simpatia cap a un partit del que m'havia distanciat enormement en els darrers anys.

 

Que molts elefants del PSOE trobéssin les declaracions d'en Navarro extemporàneis i inoportunes és, per a Catalunya i per al PSC, una extraordinària notícia.