El periodista Francesc Marc Álvaro escrivia a La Vanguardia dimecres d'aquesta setmana sobre "el buit absolut" que pot provocar la desafecció ciutadana envers els seus governants. És una visió que comparteixo plenament.
La sortida de to d'aquest dilluns del portaveu del Partit Popular, Esteban González Pons amb el arxigastat "Y tu más", fent anar el ventilador contra el PSOE en relació a suposats sobressous i a les manides condonacions de deute per part de determinades entitats bancàries (entre les quals, sigui dit de passada, la nostrada Caixabank, aleshores La Caixa), no fa altra cosa que contribuir a una encara més gran desconfiança i un més gran fastigueix de la ciutadania, que comença a expressar de forma clara símptomes de fastigueix i rebelió.
Escoli senyor Pons, si vostè "sabia", pressumptament, de cobrament de sobressous al PSOE i de pressumptes irregularitats o tracte de favor per part de determinades entitats bancàries, per què no ho ha denunciat? De què caram està parlant? Quin joc és aquest? Per què aquesta llei de l'omertà que fa que els polítics, amb independència del color de pell es tapin les vergonyes fins que se senten veritablement atacats i llavors disparen contra tot el que es belluga? Quanta mediocritat! Quina gran mancança d'ètica i estètica!
A més a més del conegut problema del finançament dels partits, hi ha el que jo anomeno el -segurament més greu- dels "professionals de la política", problema que he mencionat en aquest blog més d'una vegada. Individus i indivídues que mai de la vida han treballat a l'empresa privada, que han passat de la universitat (en molts casos ni aquest bagatge hi ha, vegi's sino el tal Montilla, només per a citar-ne un) al partit, o a la diputació, o al parlament, o al senat, o a un consorci públic. Individus i indivídues que no parlen idiomes, que no tenen do de gents, que no han viatjat, que no entenen ni un borrall de gestió, i que el seu principal mèrit ha estat viure sempre atents per a no moure's de la cadira i sortir sempre a la foto. Perquè amb tots els respectes, hem assistit al lamentable espectacle de veure el càrrec de ministre o de director general, atorgat, en moltes ocasions, per cupo o com a pagament de favors més que no pas per mèrits. Els que ho han entès (Trias de Bes, Piqué, Pimentel, i d'altres "honorables" excepcions) no els ha agradat i han fugit per cames quan han vist que no hi havia res a fer.
Per què Espanya ha de tenir el doble de polítics professionals que Alemània? Quin sentit té que la gestió municipal estigui polititzada? Algú hauria de prendre exemple dels Estats Units.
I com a conseqüència de tot plegat, el risc més important és que el desencís doni lloc a l'aparició de salvapàtries, o encara pitjor. He començat a sentir comentaris del tipus "això amb en Franco no passaria", o encara pitjor "hauria de tornar l'Aznar"....
Si els polítics actuals no s'adonen amb urgència de la necessitat d'una regeneració exemplar i exemplificadora, que passa necessàriament per l'exigència de dimissions, responsabilitats i intervenció ràpida de la justícia, el risc que tot plegat se'n vagi a rodar es farà en poc temps més i més real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada