Anyoro aquells anys en els que els debats de política general al Congrés dels Diputats eren una veritable mostra d'erudició, classe, enginy i política en majúscules. Eren, certament, altres temps, erem més joves i enfrontàvem col·lectivament l'esperança d'una veritable nova etapa de la mà de la democràcia acabada de néixer. Tot estava per fer i tot era possible. La il·lusió col·lectiva ho presidia tot.
Aquesta tarda, per no perdre el costum als darrers temps hem assistit a un espectable lamentable, de baix to, de miopia curterminista. En determinants moments semblava que cada polític que ha pujat a l'estrada ni tan sols parlava per a satisfacció del seu grup polític, sino per a autosatisfer-se o autojustificar-se.
No he sentit ni un moment un debat d'alçada política, de generositat envers el votant, d'il·lusió. Escrivia dissabte passat en Gregorio Morán a les seves clàssiques "Sabatinas Intempestivas" que els polítics ens han perdut no només el respecte sinó la por. En qualsevol empresa que ofereixi un producte o servei, si el client està descontent l'empresa acaba patint i si no s'esmena, desapareixent. No és el cas de la classe política ibèrica. No escarmenten. A Anglaterra un ministre de nom Chris Huhne acaba de dimitir per haver enganyat fa deu anys amb una multa de tràfic, que va atribuir a la seva esposa per no perdre els punts que li quedaven. L'han enxampat i ha plegat. Aquí no plega ningú.
Un nou cas mediàtic més escabrós que l'anterior va eclipsant la memòria i la necessitat de redempció. Quan encara ressonavem els comentaris de les comptabilitats "B" (pressumptament) de l'amic Bárcenas a les pàgines del País ens apareix el ventilador d'en Diego Torres, multimilionari de correus electrònics comprometedors, i quan l'Urdangarin no sap quina cara fer, apareix el cas "Pokémon" i l'actuació estelar dels duaners gallecs amb passamuntanyes. I quan aquesta notícia era encara calenta sorgeix com un bolet el cas de les escoltes de la "superstar" Alícia amb els seus bolos al restaurant La Camarga i ja ningú no es recorda ni de que només fa quinze dies tot l'Estat anava ple d'un tal Bárcenas, que dit sigui de passada s'ha pres un merescut descans d'heliesquí als glaçats paratges del Canadà.
Malgrat tot el que pugui dir en Rajoy al Congrés, aquest Estat no té remei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada