Aquest dijous 25 d'octubre va ser un dia especialment trist per a la nostra família. Va fer sis mesos que es va morir en Vicenç, el meu pare i una gran persona.
Només uns dies abans amb el meu germà, la meva mare i la meva tia, vam agafar la seva barca, la "potinga", que tinc l'honor de custodiar ara que ell ja no pot sortir a navegar, vam anar a tirar les seves cendres al mar, complint una de les seves últimes voluntats, en un dels llocs més bonics de la Costa Brava i des de que ells havia pintat tantes i tantes vegades, entre la Cala Sanià i el mirador de la Cala dels Canyers, a l'alçada de les illes Formigues.
La veritat és que malgrat que el temps ho cura gairebé tot, l'absència que ens ha deixat en Vicenç, marxant tan inesperadament, tan abans d'hora, deixa un buit impossible d'omplir.
Ens continua costant acostumar-nos a la seva manca, al seu escalf, a la seva saviesa, a la seva ponderació, a la seva il·lusió per la vida, per la família, pel coneixement, pels viatges, per la pintura.
Ens costa fins i tot creure'ns-ho. Et trobem a faltar molt Vicenç, siguis on siguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada