Consideracions sobre el procés cap a l'autodeterminació: el camí

Allò que va començar com un moviment popular, d'abaix a dalt, i que va culminar amb la manifestació de la Diada ("els fets de Setembre" com ja els anomena Xavier Rubert de Ventós) donant al món un exemple de civisme, comença a enrarirse dia a dia. No per previsible, és menys preocupant.

 

A l'Estat Espanyol tot aquest procés el va agafar en un evident fora de joc. La cara d'incredulitat de la Sorayita quan va haver de fer una declaració de premsa d'urgència ho deixa més que palès. Van fallar els serveis secrets espanyols (l'arxifamós CESID: per cert, a què es dedica ara que ja no hi ha terroristes i els islamistes estan sota control...?), va fallar la comunicació del govern cap a la ciutadania (tant catalana com de la resta d'Espanya), va fallar el sentit de previsió i anticipació del govern de Madrit (concepte). Així doncs la primera part de la partida la van guanyar (al menys mediàticament) els que prediquen l'autodeterminació -i per extensió els polítics catalans partidaris del dret a decidir-. Mas, parlant un anglès i un francès fluid, es feia entrevistar des de temps abans pels mitjans de comunicació europeus i americans. El govern espanyol semblava que veia ploure.

 

Espanya (hauríem de dir tal vegada Castella), va reaccionar tard i malament, i com acostuma a fer en la seva barroera forma a que ens té acostumats, el to va anar pujant, primer a poc a poc, llavors en forma d'escalada (gairebé bèlica, si se'm permet la hipèrbole). Les conclusions que hom pot treure d'aquestes dues darreres setmanes són antropològicament molt interessants.

 

De la part catalana, cal destacar la sortida de l'armari de molt "català emprenyat" que ni de bon tros s'havia plantejat mai l'independentisme com a una opció vàlida (entre d'altres coses perquè ni s'ho creia ni s'ho volia creure: feia una mandra extraordinària perquè era vista com una quimera -real i reial-), i que tot de cop desperta del seu aletargament de forma col·lectiva i decideix que ja n'hi ha prou de maltractes de tota mena. També del caos del PSC que està comprant tots els números per tal d'esdevenir la cinquena o sisena força política del país. Finalment, de la cel·leritat però normalitat amb que tot plegat s'està desenvolupant: les paraules de la consellera de justícia -persona res més lluny de ser una independentista- en declaracions ahir eren més que il·lustratives: autoritas versus potestas.

 

De la part espanyola ha sortit el monstre que Castella porta dintre: Catalunya ha estat vista -i continua essent-ho- ni més ni menys que com una colònia, la subjugació final de la qual va tenir lloc després de la derrota republicana a la guerra civil de 1936 a 1939.

Com a colònia, l'estratègia del despreci i de la por són els arguments que més han estat utilitzats. I aquest moviment de violència verbal ha asolit un crescendo aquesta setmana, vigília de la Fiesta Nacional, fins a arribar a una veritable antologia del disbarat i la mentida. M'empipa no poder ser més neutral, però és que sentir o llegir a les forces de la Caverna, fa posar la pell de gallina, és inevitable. Vegem-ne alguns exemples:

- El ministre Wert, en plena creuada, sense complexes, d'espanyolització dels nens catalans (algú es deu pensar que els llibres d'història tenen les pàgines que parlen d'Espanya arrencades, o quelcom similar): és la nova versió de la "formación del espíritu nacional". Ja se sap, hi ha independentistes perquè es formen a l'escola catalana: cremem els llibres de texte i donem-los els que diuen la veritat.

- El ministre Morenès, envia avions de combat en vol rasant pel damunts del Ripollès i la Cerdanya (serà el preludi dels tancs?).

- El ministre Margallo, equiparant el nacionalisme català al nazisme o al marxisme (aquesta és tan grossa que no mereixeria ni resposta).

- La constant afirmació que és gràcies a les aportacions del govern de Madrit que la Generalitat pot fer front als seus pagaments.

- Les declaracions dels polítics del PSOE (Felipe González dixit, Alfonso Guerra dixit,....).

- L'estratègia de la por per part de dirigents del PP de Catalunya i dels Anos.

- Sentències judicials que de forma directa o indirecta (dues aquesta sóla setmana) fallen en contra del català de forma reiterada i cada vegada més punyent.

- Pressupostos de l'Estat de 2013 que "ningunean" Catalunya. L'afer Nacional II és per a portar al Tribunal d'Estrasburg.

- L'església de Rouco Varela (l'ànima negra), que condemna l'independentisme, a l'igual que condemna l'abortament i l'ús del condó...

- La Contramanifestació del 12 d'ocutbre.

- La radicalització dels mitjans radicals (Intereconomía, Telemadrid, Razón, Mundo, Libertad Digital).

 

Espanya no pot pair (per què no entén), ni pot tolerar, que una part del "seu" PIB no sigui generat o els sigui "manllevat" (això ho confessava el ministre Gallarón aquest dimarts a Barcelona). Els que s'omplen la boca parlant de llibertat i de que la sobirania rau en el poble, no poden pretendre tancar el debat amb un argument tan pobre com aquest. Si va de majories, mai tindrem res a fer.

 

Així doncs Madrit ha passat de la ignorància al desinterés, després a la sorpresa, per anar capa a la preocupació, i finalment a l'amenaça del compliment de les lleis.

 

Aquesta setmana s'ha parlat molt de dos processos "similar": Escòcia i Kosovo. Espanya se sent incòmoda amb tots dos, perquè la realitat (autoritas) i el sentit comú, superen la constitució (entre d'altres coses perquè el Regne Unit no té).

 

Per tant un possible escenari podria ser:

- Una ampla majoria el dia 25 de novembre dels partidaris de l'autodeterminació (amb tot el vot canalitzat en 3 partitits: EC, CiU i ICV).

- Anar fent camí de forma silenciosa, construint "part" de les estructures d'estat necessàries.

- Guanyar la batalla de la comunicació a les cancelleries Europes (que pica primer, ho fa amb entusiasme i parlant les quatre llengües oficils, la cosa és bastant més complida.

 

Només sota aquestes circumstàncies serà possible -tal vegada- un canvi de legitimitat que obligués Madrit a iniciar converses per a arribar a algun tipus d'acord. I si Madrit actua de forma intel·ligent d'una vegada i es posa la gorra del revés i s'empassa els sucs gàstrics que els corrouen l'estomac, entrendran que cada declaració del Wert, el Margallo, el president extremeny o la Soraya, provoca una nova fornada d'independentistes.

Si són intel·ligents entendran que només mimant Catalunya es pot reconduir el desengany i el desencís. Només tractant-la amb "dignitas" des d'un punt de vista tant pressupostari com declaratiu es pot intentar refer algun pont, recuperant aquella idea de la bicapitalitat (tan normal a d'altres parts del món d'altra ban da) que passarà necessàriament per a deixar anulat el "café para todos" de les altres comunitats (a escepció, obviament del País Basc). Un concert econòmic català seria difícil de suportar financerament per Espanya, però n'hauríem de parlar perquè no sé què seria pitjor, si un concert o una segregació. Molt probablement el segon.

 

En cas contrari, Felipe González té raó quan diu que una independència que mai no serà concedida portarà a la part del poble que la recolza a una decisió. El problema és que hores d'ara ningú no sap com pot acabar aquesta frustració.....(continuarà). Ho abordarem en el darrer article de la sèrie.