El bon amic Roger Denoix, palamosí militant i parisí compromès, em demana que em mulli sobre avantatges i inconvenients d'una possible independència de Catalunya. Hi he començat a treballar. Aquest cap de setmana em centraré en els inconvenients (sempre és millor veure el got mig buit abans de veure'l mig ple), que són molts i no pas negligibles.
Mentrestant m'agradaria afegir una altra reflexió més serena d'una possible configuració de l'arc parlamentari català a les eleccions del 25 de novembre. La característica més important del moment polític i econòmic que vivim és la immediatesa i vertigen amb el que es succeeixen els esdeveniments. I la segona característica és que, malgrat el possible dèficit democràtic que estan demostrant alguns polítics espanyols en relació a la qüestió catalana, no és menys cert que en aquest racó de món, la democràcia, entesa com a la capacitat d'expressar lliurement idees, pensaments i reflexions és un exercici en franca expansió.
Avui l'Audiència Nacional deixava en llibertat sense càrrecs set dels vuit detinguts (el vuitè no s'ha presentat per objecció de conciència) per les movilitzacions del 25 S a la Carrera de San Jerónimo, argumentant que, en certa manera s'ho mereix "la convinguda decadència de l'anomenada classe política". Fenomenal. Un estrany -per aïllat- exercici de veritable separació del poder judicial versus el poder polític. Evidentment, el llop amb pell de xai (Ruiz Gallardón, que des que és ministre d'Injustícia ha sortit plenament de l'armari), ja ha sortit expressant criticant la decisió judicial, i expandint amb total plenitut la radicalitat del seu pensament ultradretà -quina decepció, confesso que durant molt de temps em va enganyar molt bé- en matèries tan bàsiques com el dret a manifestació, l'abortament o la cadena perpètua.
Avui mateix també, llegeixo a l'Ara que Dagoll Dagom estrema musical protagonitzat per la família real del Polònia. Fantàstic! No tinc clar que a molts altres llocs d'Europa això fóra admissible (segurament a França o a Itàlia ho prohibirien).
Aquest és un estat que permet que un personatge mediocre i sense masses llums sigui president de la Comunidad Autónoma Extremeña (ja sabem, aquell del "si tens cujongs" o dels "150.000 extremenys que ens heu robat", adequadament contestat per una àvia extremenya resident a Catalunya des de fa anys), o que un infumable personatge resentit i trànsfuga de tot l'espectre d'idees polítiques anomenat Alejo (com és possible que un individu així representi algú com a vicepresident del Parlament Europeu???? - costa no només d'entendre, sino fins i tot d'escriure), faci les afirmacions que fa (per cert, ha rebut en pocs dies 40.000 cartes de protesta).
I aquesta llibertat i cel·leritat que ho impregna tot és un cant a l'esperança. No ens podem refiar gaire de la classe política (de cap cantó), però al menys hem de reconèixer que alguns (encara que sigui en clau electoralista) han estat capaços de llegir els neguits del poble ras (bona part del PSC, de Convergència i de ICV).
Aquesta llibertat permet visualitzar que la patacada del PSOE català que fa aigües per tots costats(parlar de PSC és un eufemisme que insulta la intel·ligència, i em sap greu constatar-ho: sentir la Laia Bonet fent el paper de la trista figura em provoca una estranya sensació...). Navarro I, el Fugaç, camina amb pas ferm cap a la desintegració de la seva persona i del pseudo Partit que representa.
També permet veure que el PP se la fotrà malgrat que l'Alice sigui l'estandard de la lliuta contra la ruptura i el caos. Només cal sentir les declaracions de Don Alejo, del ministre d'Incultura, Wert (generador d'independentistes a cop de Twiter), i del Monago extremeny i tants i tant d'altres (l'ànima negra del Rouco Varela també s'ha pronunciat avui).
Conclussió: en un entorn en el que l'independentisme "tradicional" és incapaç d'aixecar el cap i catalitzar el moviment del poble (és senzill, no saben fer una o amb un canuto -s'han fixat que els pocs que tenen títol universitari van acabar magisteri al bar de les facultats -especialment de la de Reus-???); amb uns "Anos" (Ciudadanos, vull dir) als que tot això també els ha agafat amb el pas canviat i no saben ben bé contra qui han d'anar ja que la radicalització espanyolista del PP els manlleva part del vot lerruixista, la cosa va cap a una majoria absoluta de CiU. Si això passa, i francament, pinta que les coses van per aquí, la posició catalana dels que són favorables al dret a decidir es veuria certament reforçada, amb legitimitat per a fer el mateix que Gibraltar va començar la setmana passada: buscar recolzaments internacionals per assegurar que la FIFA ratifica la sentència del TAS.
Estem vivint un moment d'una plenitud democràtica com segurament cap de nosaltres ens pensavem que arribaríem a viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada