Que el periodisme ve, en general, digirit pels que paguen el periodista és un fet indiscutit i indiscutible, ara bé que el periodisme hauria de tenir un comportament de denúncia que permeti una certa transformació de la societat sobre la base d'informar abastament d'injustícies que clamen al cel, també hauria de ser una constant.
Hi ha grans exemples d'individus que practiquen aquest tipus de periodisme que fa que de vegades, només de vegades, l'ésser humà es redimeixi a sí mateix, però malhauradament no són aquests els casos que abunden.
Al món occidental les notícies van per modes, per prioritats, i per interessos (no sé si l'ordre és correcte), i ara mateix seria molt fàcil establir la llista dels "trending topics" periodístics. Al món:
- Les eleccions nord-americanes (com si fossin el summum).
- La guerra civil a Líbia i l'externalització del conflicte (Turquia, Líban).
- La crisi econòmica (eclipsada lleugerament pels dos tòpics anteriors).
- Europa, l'Euro, l'FMI i el Banc Central Europeu (amb connexió plena amb l'entrada anterior).
A Catalunya i a Espanya hi hem d'afegir la tempesta mediàtica de la independència de Catalunya i les seves reaccions a favor i en contra. Declaracions i contradeclaracions, despropòsits, insults,...Així és bona part de la classe política que regeix els nostres destins.
A Catalunya a més a més hi hem de citar el procés de referèndum a Escòcia, que ha aixecat una aureola d'admiració col·lectiva cap als britànics.
I llavors hi ha el món dels pàries, aquell que ni tan sols existeix, aquell on succeeixen coses que ens haurien de fer caure la cara de vergonya com a membres de la raça humana. M'estic referint entre molts d'altres al desastre humanitari dels Sudans (en plural). Aquest vespre he buscat a la xarxa notícies sobre el drama humà del Sudan, i -oh sorpresa!- en el món de la immediatesa i la comunicació global només he trobat alguna menció sobre la misèria del desastre sudanès a l'edició digital de The Guardian (una vegada més he de reconèixer que hem d'aprendre molt dels britànics, ens agradin més o menys).
La qüestió és que s'està organitzant un segon Darfur, perpetrat fonamentalment per les tropes del Sudán del Nord (estat del que es va escindir el Sudán del Sud), immerses en un procés de depuració, islamització i d'intimidació del seu veí del Sud.
I els únics que són allà per ajudar la població civil (que sempre són les víctimes) i intentar paliar parcialment el desastre són els voluntaris de MSF - Metges sense Fronteres-. MSF denuncia moviments de població del Nord cal al Sud, buscant refugi al nou país, de més de 166.000 persones en pocs mesos, que s'acumulen i es podreixen en camps de refugiats a l'altre costat de la frontera acabada pràcticament d'estrenar, entre una muntanya de pluja i fang que no fa altre que propagar malalties. Es només gràcies al coratge de gent com la que forma MSF que sabem que existeix un altre món, i que en aquest, no s'hi viu tan bé com en el nostre.
I d'això el periodisme seriós n'hauria d'anar ple, però la realitat és que no se'n parlen ni dues ratlles seguides...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada