Un article del filòsof Ferran Sáez al diari Ara d'avui, em fa entrar a la pàgina web de la FAES (acrònim de Fundación para el análisis y los estudios sociales), presidida per l'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar.
Suposo que tothom mínimament informat sap què és la FAES, però per si a algú se li escapa, es tracta del "think tank" del partit popular espanyol, que s'inspira en els grans "think tanks" nord-americans i que ve a representar -més o menys- la font ideològica del Partido Popular.
Entre d'altres activitats, la FAES publica trimestralment una revista anomenada "Cuadernos de pensamiento político", que val a dir, que, en general té un nivell qualitatiu (també acompanyat d'un pressupost més que considerable) força elevat.
Ara bé, en els moments clau, la vena se'ls acaba inflant i queda a punt de reventar. Arran dels darrers
esdeveniments en relació al clam independentista de Catalunya, expressen unes idees que fan posar la pell de gallina; en comptes de tractar de tenyir un discurs integrador, ja no dic conciliador, o com a mínim analític, no. No poden. Se'ls veu el llautó se'ls miri per on se'ls miri. L'editorial dels "Cuadernos" del mes d'octubre és una joia sense despercidi, a caball entre el NO-DO, el nacionalcatolicisme més ranci, el franquisme més extemporani i la prosa poètica de José Maria Pemán. De propostes constructives, de discurs racional, de pensament polític, res de res de res.
Recomano sincerament una lectura de la totalitat de la nota editorial http://www.fundacionfaes.org/en/cuadernos_36. En Ferran Sáez té raó quan diu que molts votants del PP es sentirien avergonyits si llegissin aquest pamflet. N'he seleccionat uns quants fragments que no tenen desperdici:
Poner España en clara. Esta debiera ser la primera respuesta a la crisis política, social y económica que vivimos. Para revertir la querencia por vivir contra la verdad que padece una porción -menor per nutrida y activia- de la sociedad española (es refereix òbviament als catalans, que pel que es veu, "vivim contra la veritat, és a dir, instal·lats en una mentida"), y para reaminar el compromiso del resto. .................
Puesta en claro, la idea de que ser español es un asunto de sentimiento y voluntad parece lo que es: una coartada (és a dir, que ser espanyol és una pura obligació, senzillament ve imposat perquè és el que toca si has nascut aquí). Somos "objetivamente españoles" quines compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración (és a dir, catalans, sigueu nobles, no renuncieu a la idea d'Espanya, perquè no teniu el dret a abdicar-ne, no sou moralment prou bons).
No em podia creure que es pogués escriure quelcom així a la segona dècada del segle XXI: l'ultranacionalisme nacionalcatolicista espanyol invocant la noblesa de l'ànima per a exposar urbi et orbi que els catalans són uns egoistes equivocats, que malgrat tot han d'aprendre a ser bons espanyols i posant límits al nostre egoisme).
La cosa continúa amb l'"evidencia del propio fracaso", "vida responsable" i "estado de derecho"....
I les propostes per intentar convèncer les ovelles descarriades que el projecte espanyol també té sentit per a elles? I la capacitat de seducció? I l'anàlisi objectiva? Aquesta editorial és un dels pamflets més bèsties que he llegit darrerament. Fa veritable vergona que aquests individus ens vulguin donar lliçons de qualsevol mena.
Si no fós perquè cal prendre's-ho com una broma de mal gust, seria fins i tot per emprenyar-se. En recomano la lectura com a curiositat antropològica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada