Receptes neoliberals i receptes keynesianes

Les escoles de pensament econòmic es debaten darrerament amb una intensitat inusitada en relació amb el pes de l'Estat con a agent econòmic, i com a conseqüència directa, en quant endeutat ha d'estar l'Estat per a finançar uns serveis generals que presta al col·lectiu de ciutadans per raons diverses: o perquè no els pot prestar ningú més (com per exemple els serveis de defensa -diguem-ho així, tot i que hi hauria molt a dir respecte a aquest exemple concret), o perquè per a prestar-los a preus accessibles als ciutadans ho ha de fer cobrant pels mateixos un preu inferior al seu cost (el clàssic exemple són les infrastructures, la sanitat, l'educació o la seguretat ciutadana).

 

Hi ha la tendència -força contrastada, tot sigui dit de passada- a visualitzar que els que diuen que són de dretes aposten més aviat per què el pes dels estats sigui tan petit com sigui possible (amb matisos que més tard veurem) i que els d'esquerres aposten per a utilitzar l'estat com a agent econòmic per a cobrir les desigualtats.

 

Les grans escoles de pensament econòmic keynesianes i post-keynesianes, als Estats Units alineades amb les escoles de pensament partidàries del partit demòcrata (Paul Krugman n'és l'exemple més destacat), aboguen per l'estat com a element impulsor de l'economia, especialment, en èpoques de crisis.

 

En sentit contrari, l'escola de pensament liberal (Milton Friedman i successors) aboga justament pel contrari, per a reduir el pes de l'Estat i dels subsidis com a elements dinamitzadors de l'economia. El debat és francament apassionant, com estem veient en l'actual debat a les eleccions presidancials de novembre, i present a la societat americana de forma molt evident des que va esclatar la crisi del 2007, justament als Estats Units, afavorida i catalitzada per l'escassa regulació del sistema financer nord-americà que ha deixat als taurons de Wall Street màniga ampla per a fer gairebé tot.

 

Però és clar, tant els uns com els altres fan trampa, tot i que pretenen que tothom es cregui que qui fa trampa són els altres. És ben sabut que el país més endeutat del món és Estats Units, malgrat estar dominat pels defensors de les tesis neoliberals i haver aconseguit aquesta darrera legislatura demòcrata, frenar els plans (molt moderats per cert) d'extensió del sistema públic de sanitat impulsat pel president Obama.

 

Per què un país amb predominància de governants neoliberals té el dèficit més gran del planeta i la seva prima de risc és zero? Són dues preguntes, que meriten dues possibles respostes (modestament):

•  la primera és que el dèficit no ve generat per la gran inversió que fa l'Estat Nord-americà en favor dels seus ciutadans (tots els que coneixin bé els Estats Units saben com és la sanitat pública -fa pànic-, o la xarxa de carreteres -fa pena- o la de trens -fa basarda pujar-hi-, per citar només alguns exemples), sinó perquè les emissions de deute han pagat totes les carreres armamentístiques,  guerres i aventures militars exteriors en les que ha participat els Estats Units des de la invasió de Kuwait per part de l'Irak de Saddam Hussein (aquell de la mare de totes les batalles, aquell, que, com hagués dit la meva àvia, va fer la fi d'uns calçotets estrets).
•   La segona pregunta té un possible ample ventall de respostes (interconnectades), però per fer-ho curt i ras, és per una qüestió de confiança (com en el cas d'Alemània) de que la possibilitat de "defaut" de l'economia americana tendeix a zero, i de primacia militar, així de clar.

 

A Europa, amb la defensa de la societat del benestar a ultrança durant tants anys, la situació del deute també ha arribat a nivells de difícil sostenibilitat (fins i tot a països com França i Alemània), però a diferència dels americants, aquí, durant molts anys, l'estat ha estat clarament un agent econòmic que ha intervingut per a corregir desigualtats i que ha permès arribar a nivells de desenvolupament social incomparables amb qualsevol altre racó del planeta.

 

Ara bé, tant en un cas com en un altre,  cal reconèixer l'absolut fracàs a llarg termini de les polítiques basades en el creixement incontrolat del deute públic. És de sentit comú entendre que el deute no pot créixer de forma il·limitada  i que si algú gasta sistemàticament més del que ingressa, acabarà fent fallida perquè al final ningú no li voldrà prestar diners. Tant la vella Europa com els Estats Units, per motius diferents, es troben en la mateixa tesitura.

 

I ara què fem doncs? Apliquem les receptes neoliberals de la Troika, el BCE, la Merkel i en Romney? És innegable que parcialment són inevitables (com diríem vulgarment, ens hem passat de frenada, i a Espanya en tenim exemples que farien enrojir al més prudent: lleis de benestar, proliferació d'ens públics, AVES que no porten a enlloc o que van buits, aeroports sense avions, senats que no serveixen per a res, plans E, devolució dels 400 Euros, xecs nadó, etcètera, etcètera, etcètera....), perquè els mediocres de torn que han estat regint els nostres diners i destins, les han fet de l'alçada d'un campanar (més els socialites que els populars però tots han abusat de la "res publica"). Però també és cert que si les exigències d'austeritat són excessives, ens trobarem com els casos de Grècia i Portugal, on els dràstics ajustos a la despesa des de 2008 han provocat: més atur, menys creixement econòmic, més fuga de capitals, més evasió d'impostos i més malestar social....

 

Com sortir d'aquest embolic? La solució, que no és fàcil, es basa en l'equilibri, i en el cas d'Europa, la cosa és tan senzilla (i tan complicada alhora) com una major integració econòmica, política i fiscal. Fins que això no succeeixi, l'Europa mediterrània estarà al albur de l'atac dels especuladors, perquè en la caiguda potencial els guanys dels inversors especulatius es multipliquen...En el cas dels Estats Units la cosa no té solució, perquè el deute (que està cada vegada més en mans de xinesos, àrabs i russos) té a veure fonamentalment amb la despesa militar, i a aquesta, ni els uns ni els altres estan -de veritat- disposats a renunciar-hi.