Com si s'acabés el món

Que el món s'acaba molt més de pressa del que caldria, i que això sembla cada dia que passa més irreversible, i que el final arribarà en forma de colapse o catàstrofe medioamiental no és pas una afirmació incendiària o especulativa sinó una evidència científica que els investigadors no paren d'advertir, sense que -per motius sempre curt terministes- no se'ls acabin de prendre seriosament els qui podrien fer accions per començar a revertir la situació.

Però a Girona, que aquest any recupera el "Temps de flors" després de dos anys d'absència degut a les restriccions conseqüència del Covid, aquesta sensació se'm fa encara més evident. La ciutat - afectada aquests dos darrers dies per un episodi de vent difícil de suportar, i de retruc, pel maleït polen dels plataners que està provocant que qui no era al·lèrgic s'hi estigui tornant- està literalment colapsada de visitants de tota mena, condició i nacionalitat.

Dóna la sensació que s'estan cremant els darrers cartutxos i que tothom té ganes de viatjar, de sortir, de gaudir, per si el món s'acaba....i a Girona més, que diria el Puigdemont del "Polònia".

Tres plagues bíbliques ens han afectat a Girona de forma molt directa els darrers anys: Rayair, els ciclistes i el Covid.

D'aquesta darrera plaga no en parlaré perquè prou que l'hem patit i n'hem parlat. Però sí que ho faré de les altres dues. 

El cel gironí torna a estar colonitzat pels vols barats de Ryanair (torna a haver-hi fins a 30 destinacions, cosa que no passava des de feina molt de temps), les terrasses són plenes de gom a gom, un restaurant una mica decent precisa d'una reserva amb alguns dies d'antelació, sobre tot si parlem d'un divendres o un dissabte. L'aeroport de Girona va experimentar un creixement exponencial degut a l'inici d'operacions de la companyia irlandesa el 2004 i va assolir un pic en superar l'any 2008 els 5,5 milions de passatgers. Després va arribar la crisi econòmica i la rebaixa de taxes a l'aeroport del Prat i tot se'n va anar en Orris i la instal·lació va tornar a quedar pràcticament buida...fins darrerament.

D'un temps ençà la ciutat ha estat colonitzada per equips de ciclistes de tot el Planeta. Si aquest fenòmen va començar amb en Lance Armstrong i la seva compra d'una mansió al carrer de la Força, al Barri Vell, ara hi ha una veritable plaga de ciclistes que hi viuen i entrenen tot l'any (l'altre dia un metge especialista en medicina esportiva de la Clínica Bofill em va dir, a títol d'exemple, que la selecció ciclista de Trinidad y Tobago, entrena tot l'any a Girona...) i que han obert cafeteries, restaurants, botigues de bicicletes i accessoris, establiments turístics,...en fi, una altra pandèmia. 

Jo em queixo d'una altra plaga també bíblica que són les "Campers" i els vehicles "camperitzats" que ha transformat les nostres carreteres, sobre tot a la que comença el bon temps (per Setmana Santa vam anar a la processó de Verges de Dijous Sant i al pàrking que l'ajuntament habilita, si no hi havia més de 100 "campers" no n'hi havia cap) però a Girona, cal vigilar amb tots els sentits per no atropellar o ser atropellat per un o una ciclista.

Em fa por que aquest desbordament turístic i aquesta bogeria post-covid ens acabi de transformar la ciutat i la converteixi en una mena de parc temàtic com ja ho són ciutats com Venècia.

Sembla que ni la inflació ni un possible rebrot del Covid ni la guerra d'Ucraïna han tingut cap efecte en les ganes de molta gent de sortir i gaudir com si s'acabés el món. 

Per si de cas, jo aprofito per marxar de viatge de feina, i per sort, em perdré el "Temps de Flors".