En Matt Richtel és un prestigiós escriptor i periodista californià del New York Times, guanyador del premi Pullitzer l'any 2010, que acaba de publicar una sèrie d'articles a aquest diari sobre la salut mental dels adolescents nord-americans, després de passar un any entrevistant adolescents, els seus parents i les seves amistats. Les conclusions són esgarrifoses...
Hi ha una certesa estadística i és que molts dels problemes de salut mental dels adolescents nord-americans (segurament extrapolable a problemes similars a la resta del món altament digitalitzat) van començar a partir de 2009. Sembla que hagi passat una eternitat, però del 2009 només en fa quatre dies mal comptats. 13 anys en termes de calendari gregorià.
La data no és casual. Encara que pensem que el món digital ens ha acompanyat tota la vida o bona part de la mateixa (o al menys aquesta és la percepció que tenim molts), això no és així de cap manera: fa molt pocs anys que estem digitalitzats. El que succeeix és que la progressió de la digitalització ha estat no aritmètica sinó geomètrica (s'ha fet viral, en terminologia actual). Tant, que hem acabat assimilant com a normal que la "Siri" ens espïi o que Pegasus hagi passat a formar part de les nostres vides.
Algunes dades ho confirmen: Facebook es va iniciar com a xarxa social oberta al públic l'any 2006, fa només 16 anys. Apple va començar a vendre els seus telèfons mòbils l'any 2007, és a dir, només en fa 15. En tan sols 3 anys, l'any 2009, un 33% dels nord-americans (i això són moltes persones) ja estaven connectats a la xarxa social per excel·lència. TikTok, creada l'any 2016 està esdevenint un fenòmen viral de conseqüències imprevisibles, amb fins la data, més de 2.200 milions de descàrregues.
L'estudi de Matt Richtel no és conclusiu respecte l'efecte de l'ús tecnologia digital entre els adolescents en relació a problemes tals com depressió, solitud, ansietat i d'altres problemes psíquics, però el que sí és absolutament contrastat és que l'ús de la tecnologia ha canviat per sempre més els ritmes de vida de la majoria dels éssers humans digitalitzats, en particular dels adolescents.
Un parell d'exemples que cita Richtel i dels que jo en dono absoluta fe: el primer que fan els meus fills quan es desperten, i moltes vegades també jo mateix, és mirar el mòbil, la primera activitat rutinària. La consulta del temps passat amb el telèfon, que et proporciona el mateix dispositiu, fa feredat en moltes ocasions: 3, 4, 5 i fins i tot més hores connectats i davant la pantalla.... A molts llocs públics (jo ho vaig constatar per primera vegada fa ja una colla d'anys a la Xina) les converses entre parelles o grups d'amics han estat literalment substituïdes per converses digitals via telèfon mòbil.
L'any 2016, en un restaurant de Shanghai, vaig estar sopant amb un proveïdor al costat d'una parella molt jove (i molt rica si he de jutjar per la roba que portaven, els rellotges, els mòbils i el que van demanar per sopar) que no es va creuar ni una sola paraula durant tot l'àpat: van estar tots dos permanentment interactuant amb el telèfon. Aquella constatació em va deixar entre molt perplex i més preocupat.
Richtel confirma que els adolescents han deixat de fer o dediquen molt menys temps a moltes de les activitats que es feien abans físicament com ara quedar amb amics per a sortir, fer esport o dormir. Diversos estudis consultats per l'autor constaten que el percentatge d'estudiants de secundària que dormen al menys 8 hores a la nit a disminuit, atenció! un 30% entre 2007 i 2019. Aquesta és una dada altament preocupant: els adolescents no dormen a la nit, o al menys no ho fan les hores que ho haurien de fer; tafanegen a les xarxes socials, xategen i esgarrapen hores al descans.
També sembla provat que hi ha una conseqüència positiva d'aquesta menor interacció social entre els joves: menys tabac, menys alcohol i menys relacions sexuals en edats molt joves, però l'efecte net d'aquesta manor socialització segons els experts (i el sentit comú) és molt negatiu.
I per acabar de reblar el clau, la pandèmia de Covid i els confinaments van accentuar la tendència. Segons estudis del Departament de Salut dels Estats Units, la pandèmia va exacerbar l'aïllament, la solitud i la depressió entre els adolescents nord-americans, i els especialistes que estan començant a tractar aquestes malalties acaben prescribint medicaments molt potents per falta d'alternatives.
Ens encaminem cap a una segona crisis mèdica com la que els Estats Units estan patint pels opiacis? No està clar, però el que és segur és que hi ha un abans i un després de la massificació de la tecnologia digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada