Corrupció i impunitat són dos substantius que van indestriablement junts quan es tracta de fets associats a la monarquia borbònica. De vergonya, no en tenen cap, i no se n'amaguen. No ho dic jo ni m'ho invento. Està ampliament documentat en els llibres d'història. A Catalunya es va escriure, no fa gaire, un dels millors articles de periodisme de recerca que s'han escrit mai al respecte. Ho va fer la revista Sàpiens, al seu número 219, de juny del 2020. El tema va interessar tant que l'edició es va esgotar en menys d'una setmana i els editors de la revista en va haver de fer una segona a corre-cuita.
El primer Borbó, Felip V, que va néixer al palau de Versailles i va regnar a Espanya entre 1701 i 1746 (any de la seva mort) va ser-ne l'iniciador. Una de les clàusules del Tractat d'Utrech, referida al repartiment del tràfic d'esclaus (asiento de negros) va permetre que una de les primeres decisions de Felip V atorgués el negoci de l'esclavatge a la Compagnie de Guineé de capital francès. L'avi de Felip V, Lluís XIV, tenia el 25% de les accions d'aquesta empresa, i Felip V, un altre 25%.
Així doncs, Joan Carles I, no va fer res que no se l'hagués ensenyat com a norma de família, és a dir, la confusió entre allò que era públic i el privat, invocant la màxima que l'avi de Felip V va fer famosa: "L'État c'est moi". La confussió interessada de l'interès públic i l'interès personal. Regals, prevendes, comissions...de persones a les que interessa moltíssim estar a prop del poder.
La rebesàvia de Joan Carles I, Isabel II, va ser també una de les grans mestres en aquests afers de corrupció (en va aprendre de la seva mare Maria Cristina que en això si que era una veritable reina): posseïa accions de les empreses que més tard obtindrien la concessió de construcció de les primeres línies de ferrocarrils de l'estat i els ports de les grans ciutats costaneres i va continuar amb el negoci del tràfic d'esclaus tot i que aquests havia estat oficialment prohibit el 1815.
Segons el diari New York Times, la fortuna de Joan Carles I l'any 2012 era de 2.300 milions d'euros (la revista Forbes, el 2003 li havia estimat la fortuna en 1.790 milions) totalment incomprensible si el seu patrimoni hagués procedit només del salari assignat al rei durant els seus gairebé 40 anys de regnat. El seu últim salari públic, del 2014, any en que va haver d'abdicar, va ser de 292.750 € bruts (similar al que va tenir des de 2011, any en que es van començar a publicar les retribucions dels membres de la casa real).
En l'hipotètic cas que la remuneració de Joan Carles I com a rei hagués estat des de 1975 d'aquest import, i que no hagués tingut cap mena de despeses (això és plausible perquè totes les despeses de manutenció, habitatge, vestuari i desplaçaments van a càrrec del pressupost de casa real), hagués acumulat 11,4 milions d'euros per diguem-ne "rendiments del treball". D'on surt la diferència de més de 2.280 milions d'euros en el seu patrimoni? Doncs, fàcil, de la màxima del fundador de la nissaga borbònica a Espanya: "L'État c'est moi".
Fins aquí, la corrupció borbònica. Un fet consumat i documentat, fins i tot reconegut per la fiscalia espanyola en els autos d'arxivament dels casos de corrupció que Joan Carles I tenia oberts a Espanya i que eren els que va fer "recomanar" al monarca que "marxés voluntàriament" de l'estat fins que les aigües no tornessin al seu curs natural.
Però el que encara té menys explicació és que, una vegada convenientment arxivats aquests casos, en un exercici de prestidigitació digne del dictador Francisco Franco -ja saben, aquell que va dir que a la seva mort ho deixava tot "atado y bien atado"- aquest senyor tingui la desvergonya de tornar a Espanya i sigui rebut "en olor de multituds".
Una vegada, al 2014, arran de la descoberta de la seva anada a Botswana per a caçar elefants en companyia de la seva amant Corina Larsen i sense el permís del Parlament i Govern espanyols, va dir davant les càmeres de Televisión Española: "Lo siento mucho, no volverá a ocurrir", però no tan sols ha tornat a passar, sinó que ha tornat, i ho ha fet amb llum, taquígrafs, i moral de victòria (o victòria moral, que pel cas bé a ser el mateix). Al menys el seu avi Alfons XIII va tenir la decència d'abandonar el país el 12 d'abril de 1931 i no tornar mai més. Ell, ni això. Senzillament, no li cal. Ja hi ha qui ha fet la feina perquè ell pugui tornar.
I no passa res. Ningú ni al govern ni al Parlament, ni fins i tot a la Zarzuela (on només per una pura estratègia de supervivència de la institució s'haurien de desvincular totalment d'aquest personatge) han gosat dir-ne gaire res. No deixa de ser un signe més que evident d'una gran anormalitat de la democràcia espanyola, que en aquest, i d'altres aspectes, no és en absolut homologable a altres democràcies europees. Monarquia i unitat de la pàtria són dos conceptes pels que -ho estem veient aquests dies amb l'escàndol de l'afer Pegasus- l'Éstat és capaç de posar tots els recursos que calguin perquè tant la institució monàrquica com la indisoluble unitat de la pàtria siguin defensats fins a les últimes conseqüències.
Desfeta la censura informativa que va presidir bona part del regnat de Joan Carles I, sembla com si tots els actes de corrupció i manca d'exemplaritat en la seva vida privada que s'han anat destapant i documentant (començant per pagaments del CESID a Bárbara Rey per comprar el seu silenci...) ja no li causessin ni la més mínima preocupació. "L'État continue a être moi, même si je ne suis plus le roi".
La segona constatació és que em sembla més que sorprenent que hi hagi una part de la població (segurament molt minoritària, en tinc pocs dubtes, però que fa molt soroll) que aclami la tornada de l'emèrit com una victòria del Real Madrid remuntant un resultat en contra a la Champions. 300 periodistes acreditats a Sanxenxo per a cobrir l'arribada de Joan Carles I. Morbo o poder? Doncs no ho acabo de tenir clar. Que la prèmsa cavernària madrilenya s'hagi posicionat a favor de la tornada del borbó no és d'estranyar, però que aquest hagi estat rebut com un heroi per part de la població em sembla del tot incomprensible. És allò de "cornut i pagar el beure", portat a la seva màxima expressió.
Potser és que en el fons n'hi ha molts que l'admiren perquè, senzillament, voldrien ser com ell. Ho van dir Els Pets en una cançó molt divertida que segurament amaga més veritat del que els mateixos músics podien pensar quan la van escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada