En aquest món immediat en el que ens ha tocat viure, conceptes com ara "llarg termini", "estabilitat", "fidelitat" o "noblesa" estan clarament en desús, van a la baixa perquè estan passats de moda. Si això és així en termes generals, en el món de la política encara és més palmari.
La política ha esdevingut als darrers anys, amb la irrupció dels teòrics del populisme (la gran escola que Steve Bannon va portar fa uns anys a Europa, i de la que molts polítics de diversos països del continent en són avui alumnes de "cum laude"), un camp de mines en el que prima el tacticisme, l'astúcia, les aliances a molt curt termini (Díaz-Ayuso i Casado eren molt amics fa quatre dies i ara no es parlen....), els cops baixos, les traïcions i les ganivetades a l'espatlla.
Tot això ha degenerat en algunes conseqüències molt nefastes per als governats, és a dir, tots nosaltres.
El primer problema és que prima l'interés dels polítics per damunt dels dels ciutadans. Abans això succeia prop de l'arribada d'eleccions: tot s'hi valia per a revalidar les majories, els càrrecs. Però després, hi havia una mena de treva en la que els polítics (alguns com a mínim) es dedicaven a intentar impulsar els seus programes de govern. I no fa tants anys paraules com "diàleg", "negociació" o "acords" formaven part del manual dels polítics. I així s'anava avançant.
Era, en un món cada vegada més maximalista, el camí cap als pactes està tan minat que sembla que l'entesa de cara el bé superior és impossible. Impera el "o amb mi o contra mi", sense marge per a matitzacions. Fins i tot dins els mateixos partits ho podem veure. Al PP, arran de la crisi encara no tancada entre Díaz-Ayuso i Casado, la premsa afí de Madrid ho afirma amb tota la contundència "Sólo puede quedar uno". Òbviament aquest cas no és únic, durant els anys de l'"oasi pujolià" les ganivetades entre els diversos barons (Trias, Mas, Duran i Lleida, etc) instigades en ocasions pel propi Pujol, eran constants, o si no ho eren, sovintejaven. Entre l'independentisme també ho estem veient a diari, entre ERC i Junts volen els ganivets. No hi ha treva ni se l'espera. En Basté ho va definir molt bé en un dels seus davantals aquesta setmana que avui s'acaba: "són un matrimoni divorciat que viu sota el mateix sostre, però no es suporten i la convivència és impossible".
Què és però el pitjor? El que estem vivient aquests darrers temps. Tenim uns polítics que no estan gens preparats per a administrar pressupostos multimilionaris, ni per formació acadèmica, ni per capacitat de gestió ni per, ni tan sols empatia. Furguin una mica en el curriculum d'alguns dels polítics protagonistes dels darrers temps i veuran...És per esgarrifar-se. Segueixo defensant que caldria un examen d'accés als parlaments que ratifiqués la capacitat dels personatges d'exercir la política en majúscules. El seu gran problema és que molts no han treballat mai a part de fer de polítics.
El mateix Alberto Casero, per a posar un exemple, el diputat que s'equivoca dues vegades al votar en la votació sobre la reforma laboral recentment, no té cap experiència de gestió més enllà d'haver estat l'alcalde de Trujillo, un poble extremeny de 9.000 habitats....Aquest és tot el seu bagatge. D'aquests en trobem molts, tant d'allà com d'aquí, que la ignorància i l'escassa preparació traspassa fronteres (i l'oasi català, amb la seva pàtina de superioritat moral ja fa molt de temps que es va acabar). Però podríem dir el mateix de Casado, Sánchez, Aragonès, Díaz-Ayuso, i tants i tants d'altres.
A partir d'aquí, poca preparació acadèmica, nul·la capacitat i experiència de gestió i pressupostos molt importants a gestionar, posen sobre la taula la bomba de rellotgeria de la corrupció de la que, de forma directa o indirecta, molt pocs se n'acaben salvant. El darrer exemple de manca d'exemplaritat es diu Tomás Díaz-Ayuso, però com deien els dibuixos animats que veiem de petits (El Super Ratón): "No se vayan todavía, que aún hay más".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada