Si fa quatre dies escrivia al blog un artícle que es titulava "Política: l'art de l'efímer", els darrers esdeveniments que s'estan esdevenint al Partido Popular, que efectivament la instantaneïtat s'ha instalat a les nostres vides de forma contundent, aclaparadora.
El pitjor però és el que sembla desprendre's com a moralitat o corol.lari de tota aquesta història, i que albira un futur no gaire prometedor a la classe política en particular, però a tots els "governats" en general.
Es sabut que avui dia molts personatges públics entre els que s'inclouen els polítics, són creacions de departaments de màrketing i comunicació de vegades molt sofisticades i que poden portar un desconegut a ser un líder polític en un període rècord de temps, però també a la inversa: un polític que està al cim de la seva popularitat i acceptació pot veure com el racolzament dels que l'han encimbellat s'esvaeix en un tres i no res.
És el que ha passat amb en Pablo Casado. En cinc dies ha passat a ser el líder que declarava el seu partit guanyador a les eleccions autonòmiques de Castilla y León a ser completament desfenestrat del lideratge del seu partit, sortir avui humiliat de la sessió de control al Congrés de Diputats abans fins i tot de començar la sessió i haver de garantir als barons del seu partit que no es presentarà a la reelecció al congrés extraordinari que finalment sembla que han pactat per unanimitat.
El pecat de Casado? Doncs al capdevall, no haver entès res de res i dels propis errors en la gestió del seu partit. Els dos últims: convocar eleccions anticipades a Castilla y León per a treure un resultat que deixa el PP pitjor de com estava abans de les mateixes (és el que es coneix com a "victòria pírrica") i haver tingut la gosadia d'enfrontar-se públicament amb la seva íntima (ex) amiga Díaz-Ayuso (que ell va promoure com a candidata a la Comunidad de Madrid).
Els organs executors de la seva decapitació són els que fan por, sobre tot per les conseqüències que aquests fets poden tenir de cara al futur.
Al capdevall el que ha catalitzat el seu descavalcament ha estat la premsa de dretes de Madrid, que de forma totalment desacomplexada s'ha posicionat a favor d'Isabel Díaz-Ayuso en la pugna que els dos polítics han mantingut la darrera setmana i les 3.000 persones que es van manifestar diumenge passat davant de la seu del PP a Madrid (atenció, menys d'un 1% dels vots que va tenir Díaz-Ayuso a les darreres eleccions autonòmiques...). És a dir, ni congressos nacionals ni gaites en vinagre. La manipulació (molt hàbil, cal reconèixer-ho) d'una minoria, s'ha carregat en cinc dies el líder d'un partit nacional i ha orientat (sobre tot la premsa) respecte a qui ha de ser el seu successor (Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia), l'home de les quatre majories absolutes a Galícia.
El que em preocupa de tot això (sóc dels que penso que ha de fer por als que encara ens creiem que la política hauria de servir per alguna cosa més que per a que els que l'exerceixen s'enriqueixin) són algunes de les conseqüències que es deriven d'aquesta crisi immensa, inesperada i extemporània del PP:
- La premsa i bona part dels votants s'han posicionat a favor de Díaz-Ayuso, malgrat les -greus- ombres de corrupció que planen sobre l'adjudicació a dit de la compra de mascaretes en les que el seu germà hi ha intervingut, en una sola operació econòmica molt fosca en la que ha cobrat com a mínim més de dues vegades el salari mig de una majoria d'espanyols. Aquesta dada és molt preocupant, perquè pot acabar legitimant i donant carta de natura a la corrupció si el presumpte o la presumpta corruptes són "dels nostres".
- Malgrat aquesta buidor que demostra Díaz-Ayuso en els seus actes i en les seves compareixences (un producte mediàtic del maquiavèlic Miguel Ángel Rodríguez, que s'està fregant les mans amb tot plegat) molts votants del PP ja la veuen com a candidata a la presidència del govern espanyol a les eleccions de 2023. Fa por pensar que aquesta senyora pugui ser la propera presidenta del govern espanyol, però pel que es veu, molts votants del PP pensen el contrari.
- Si cinc dies han estat suficients per a fer caure el líder del principal partit de l'oposició, què pot esperar Núñez Feijóo si les seves decisions no són de l'agrat de 3.000 militants del barrio de Salamanca, de La Razón, El Mundo i El Español? Fa por pensar-ho.
- I finalment, el vot de dretes està més fragmentat que mai i d'això només en treu rèdit l'extremisme de VOX. La frontera entre l'ala més dretana i liberat del PP i els postulats de VOX cada vegada és més difusa. De fet hi ha personatges que militen al PP (Cayetana Álvarez de Toledo, per exemple o la mateixa Díaz-Ayuso), que pels seus postulats tenen un perfil més de VOX que del PP....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada