Confesso que m'esperava amb -si més no- curiositat antropològica, les explicacions que la senyora presidenta del Parlament Laura Borràs havia promès la setmana passada en relació al sainet de l'exclussió del Parlament del diputat cupaire Pau Juvillà a petició de la JEC.
Ahir dilluns, a RAC1, l'emissora més escoltada de Catalunya, la senyora Borràs va donar explicacions (???). En Sergi Pèmies a la seva columna de La Vanguardia escriu avui: "la cronologia del relat te tanta densitat tècnica que he d'admetre que no n'entenc la lletra (ni la gran ni la petita)". Vull pensar que en Pàmies tira no ja d'ironia sinó de sarcarme. En Jaume Barberà, un altre monstre del nostre periodisme, a "20 minutos" va molt més al gra: "Mentrestant, Borràs continua amb la seva poesia i retòrica per a il·lusos. Ella conserva el seu escó, sí, però sap que s'ha inhabilitat políticament, de moment".
Jo, que no sóc redactor fi sinó un vulgar cronista de taverna, ho veig de forma molt més simple. Com que no hi ha explicació possible per tant de despropòsit (mentider, m'atreviria a afegir), la senyora (en un discurs molt preparat però molt poc convincent) es va limitar a tirar de tecnicismes, sí, però sobre tot a fer anar el ventilador per a provar d'esquitxar de merda l'actuació dels tècnics del Parlament (diu que obrirà una investigació...) però molt principalment, ERC, que sembla el principal enemic a batre. O Tempora, o mores, que diria el gran Ciceró.
L'entrevista de'n Basté comença ja amb una declaració de principis per part de la senyora presidenta. A la pregunta inicial de: "Dimitirà?" -cosa que jo penso que davant la gravetat dels esdeveniments de la setmana passada que tots els ciutadans hem viscut en rigorós directe, faria qualsevol polític o càrrec públic amb dos dits de dignitat-, la resposta és contundent: "No dimitiré". I és clar, faltaria més! A viure de l'escó fins que m'inhabilitiN a mi deu ser la seva màxima...
La seva dimissió comportaria el reconeixement que l'univers paral·lel on viu la senyora Borràs i els membres de la república pirulètica de Waterloo (que podríem anomenar també "Waterloo Metavers") són una simple il·lusió òptica, com ho va ser la declaració d'independència, del dia 1 d'Octubre de 2017, proclamada i derogada -o deixada en suspens- en unitat d'acte.
De la mateixa manera que em costa d'entendre com ciutadans formats i amb sentit comú poden permetre el lideratge de l'oposició espanyola (via votació) d'un descerebrat del nivell de Pablo Casado (un altre màster del metavers paral·lel), em costa d'assimilar com els votants de Junts per Cat -en conec molts i són persones serioses i il·lustrades- poden permetre que càrrecs públics del seu partit denigrin les institucions catalanes d'aquesta manera i menteixin de forma tan flagrant.
On Borràs ha de donar explicacions és al Parlament, al ple, amb llum i taquígafs. I que expliqui a més a més per què ha incomplert la seva promesa de fa dos anys, quan va afirmar, en relació a l'antic president Roger Torrent (d'ERC, és clar): "Acceptar retirar-li l'acta de diputat al MHP Quim Torra és acceptar el cop d'estat", quan aquest va retirar l'escó a Torra sense sentència ferma per tal d'evitar la desobediència.
Tanta dialèctica i tan foc d'encenalls (no hi ha hagut cop d'estat, ara, senyora Borràs?) no fa res més que encendre els ànims de tots plegats: dels ciutadans, emprenyats en veure que el seu Parlament no fa la feina que ha de fer i a més a més es dedica a garantir pensions daurades; dels mateixos independentistes, que veuen que això de la "confrontació intel·ligent" és pura veleïtat, pura comèdia; i de l'oposició que s'emprenya -amb raó- perquè hi ha una part del Parlament que es dedica a jugar el joc dels disbarats.
L'independentisme de Junts per Cat hauria de tocar de peus a terra, madurar i entendre d'una vegada per totes que l'única possibilitat d'acostar-se a un referèndum d'autodeterminació és seduint un número significatiu i majoritari de ciutadans de Catalunya (com va passar a les repúbliques bàltiques o a Txèquia i Eslovàquia, per posar alguns exemples). El lamentable exemple que estan donant fins ara només serveix, al meu modest entendre, per a anar restant convençuts a la causa i anar desmobilitzant als que encara creuen en Ítaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada