Sóc dels que pensen que la llibertat d'un acaba on comença la llibertat dels altres, i per això, un ferm defensor del dret a les manifestacions excepte si estem parlant de l'extrema extrema dreta (és a dir, dels que no respecten les regles del joc democràtic: feixistes, nazis i assimilats).
Però quan les manifestacions d'un col·lectiu conculquen els drets individuals dels altres, això ja no em sembla tan bé. En particular em molesten profundament els talls de carrers i carreteres, ja siguin per part de taxistes, de camioners, d'independentistes o d'unionistes. Els talls de carrers i carreteres són profundament antidemocràtics, perquè perjudiquen d'altres col·lectius que fins i tot podrien sentir solidaritat o simpatia cap als manifestants.
En aquest sentit, tallar la Meridiana per a reclamar la independència o un referèndum pactat, o la República de Waterloo, durant, atenció, 669 dies!! em sembla una mostra de manca de sentit comú i autoritarisme que no puc entendre encara que hi posi la millor de les voluntats. I a més a més tenint en compte que els manifestants són, literalment, quatre gats.
Jo mateix he patit dues vegades aquest tall de l'avinguda Meridiana en tornar de Barcelona a Girona, posant-me a la gola del llop sense recordar-ho i quan un només te ganes d'arribar a casa, estar-se aturat durant més d'una hora a la Meridiana fa una gràcia que no vull descriure, perquè acabaria escrivint barbaritats de les que després m'hauria de penedir.
Però el que em sembla més greu de tot és que el Govern ho hagi permès, amb total connivència amb els manifestants, insisteixo, un grup molt minoritari de persones, durant gairebé dos anys. No crec que això s'hagués tolerat en cap país civilitzat.
Finalment, quan s'imposa el sentit comú i el conseller d'interior Joan Ignasi Elena confirma en roda de premsa que no es toleraran més talls de la via (per què hem hagut de trigar tant, em pregunto; deixadesa? manca de professionalitat? govern només en favor d'alguns? sigui el que sigui, costa també d'entendre que aquestes actituds tan incíviques s'hagin permès), la mesura desperta la indignació entre els patriotes (definició que identifica aquells que, com a bons catalans, no són botiflers i treballen per a escenificar una teatralitat que no porta enlloc però que a ells els puja les endorfines).
Fins al punt que la presidenta del Parlament de Catalunya, va assistir, com si d'una simpàtica cupaire anti-sistema es tractés, a la manifestació de dissabte passat, després que els mossos haguessin desalotjat la primera convocatòria el dia abans. És normal que la presidenta del parlament d'un país actuï contra les normatives de la seva policia? A mi em sembla més aviat que no, i encara em sembla menys ortodoxe que quan el conseller d'interior s'exclama per la seva presència a la mani de dissabte, aquesta li contesti, des de la televisió pública, que té tot el dret a anar a donar suport els que defensen la llibertat d'expressió.
Vull pensar que la senyora Piruleta-Waterloo s'ha tret aquest as de la màniga per tal de desviar l'atenció de la seva monumental cagada (perdonin-me la vulgaritat, però és que no es pot dir de cap altre manera) respecte de la retirada de l'acta de diputat al cupaire Pau Juvillà.
No serem un país seriós ni tindrem cap credibilitat entre la majoria de ciutadans mentre el nostre govern estigui dividit i expressant públicament les seves diferències en diatribes estèrils i folclòriques com ara la retirada o no d'un llaç groc o el cumpliment de la normativa que, agradi o no, determina de moment la junta electoral central.
Resulta patètic que aquestes persones cobrin un sou públic i es comportin amb tan poca professionalitat. A l'empresa privada ja els haurien acomiadat fa una eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada