Aquesta setmana que s'acaba hem assistit atònics (al menys jo, i de ben segur una gran part de la ciutadania que encara segueix les notícies sobre política) al vergonyós espectacle que ens han proporcionat els diputats als que paguem els sous amb els nostres impostos, al parlament de Madrid i al de Barcelona. No tinc paraules per a descriure amb tota la seva magnitud la ràbia que sento per la manera amb com ens representen aquests polítics.
Diu la sabiesa popular que els pobles tenen els polítics que es mereixen. Jo no hi estic d'acord. Ens mereixem uns polítics que estiguin a l'alçada de les circumstàncies, i els que tenim actualment, no hi estan.
A Madrid, l'espectacle de la votació sobre la reforma laboral sobretot ha posat de manifest que els diputats no es prenen la seva feina seriosament i que el joc de tacticismes fa de la política un veritable esperpent de vergonya. Es vota una reforma laboral presentada pel "govern més progressista de la història" (Pedro Sánchez dixit), aprovada i beneïda per la CEOE, és a dir, la patronal, la dreta pura i dura, amb l'aquiescència dels dos sindicats majoritaris (UGT i CCOO), en la que pràcticament no es reforma res -a favor dels treballadors, és clar- i el PP I vox hi voten en contra i Unidas Podemos a favor...el món al revés.
Vista la posició contrària d'ERC i el PNB, el PSOE s'assegura el suport de Ciudadanos i dels dos diputats de UPN, que miraculosament, o casualitats, canvien el sentit del seu vot durant el mateix dia. I llavors hi ha l'"error" del diputat Alberto Casero en l'emissió del seu vot telemàtic. Només han pogut succeir 2 coses, perquè en el vot telemàtic hi ha una doble ratificació abans de l'emissió del vot, el sistema pregunta si s'està segur del sentit del seu vot.
Per tant o el diputat Casero és idiota, o siguem més benèvols, analfabet digital (després de dos anys de votacions telemàtiques degut a la pandèmia, n'hi hauria per a llogar-hi cadires, si és el cas) o bé va votar amb consciència vist el que va passar amb els dos vots de UPN -malgrat tot el rebombori- i llavors va dissimular com va poder.
Els escarafalls de Pablo Casado són del tot injustificats. Primer perquè el reglament deixa molt clar que no es pot repetir la votació, i això de portar la votació a fiscalia és pur foc d'encenalls i segon, perquè si ERC i el PNB haguéssin sabut del sentit de vot dels dos trànsfugues, segurament haurien reaccionat i algun diputat també s'hagués "equivocat" en el seu vot. En Casado és tan dolent, tan fluix i mediocre que enyoro en Mariano Rajoy.
I a Barcelona, la Laura Borràs, en particular, s'ha cobert de glòria amb l'altre foc d'encenalls per la pèrdua de l'escó del diputat de la CUP Juvillà. A qui volia enganyar la senyora Borràs quan va acceptar dijous passat (3 de febrer) debatre sobre com intentar evitar la pèrdua de l'escó quan el parlament havia publicat la retirada de l'escó el dia 31 de Gener?
Una altra vergonya injustificable. Jo estic francament encuriosit per a conèixer les explicacions que la senyora Borràs ha dit que farà la setmana vinent, perquè novament, aquí, com en el cas de Casero, només hi ha dues possibilitats: o al·lega ignorància del reglament de la cambra -cosa imperdonable en una presidenta i que hauria de comportar la pèrdua del seu càrrec amb caràcter immediat- o veient que això de la "desobediència intel·ligent" és una estupidesa com la copa d'un pi va voler fer una fugida cap endavant esperant un miracle. Francament, entenc perfectament l'emprenyament de tothom, en particular dels diputats no independentistes perquè els han près el número.
És evident que amb polítics com aquests, la probabilitat d'arribar a Ítaca cada vegada s'esvaeix més perquè al capdevall la credibilitat es demostra i es guanya governant i no pas despenjant pancartes del palau de la Generalitat a destemps o fent declaracions grandilocuents al mateix moment que es signa el decret de revocació de l'acta d'un diputat en compliment d'una resolució de la junta electoral central. Així de fàcil, així de trist.
Els espectacles d'aquesta setmana a ambdos parlaments han estat un "show" digne dels "pallassos de la tele" de la nostra infantesa, amb la gran diferència que aquells ens feien riure, i aquests ens fan plorar.
Això que no calgui passar cap examen ni cap prova d'accés per a ser diputat al congrés o al parlament de Catalunya és una altra disfunció del sistema que provoca coses com les que estem veient i patint constanment (diputats que no es presenten a la seva feina -però segueixen cobrant-, presidentes que juguen al "candy crash" durant una sessió del congrés, diputats que s'equivoquen en les votacions, per desconeixement o manca d'atenció, i un llarg etcètera).
Certament, si he de triar entre els diputats o els pallassos de la tele, em quedo amb els segons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada