No sóc un gran aficionat a la premsa esportiva que més aviat em cansa per ser d'un simplisme infantiloide difícil de païr, repetitiva en excés i per estar, en general, molt buida de continguts interessants.
Aquests dies ho estem veient amb la celebració dels Jocs Olímpics de Tòkio on hi ha monotemes dels que parlen tots els periodistes, fins i tot en Basté, el milhomes que en comptes de fer vacances després de llevar-se de dilluns a divendres a les 4 del matí de Setembre a Juliol, se'n va de corresponsal de La Vanguària al Japó per a escriure un article diari per La Vanguardia. Cosas veredes Sancho....
Fins i tot qui vol mantenir-se allunyat dels jocs sap dels tornados, de la calor intenssíssima, del cop de calor de la Paula Badosa, del stress i problemes d'equilibri mental de la tennista Naomi Osaka o de la gimnasta nord-americana Simone Biles.
Però en aquest panorama més aviat desolador tinc una excepció (que confirma la meva regla): el programa d'esports de Catalunya Ràdio "Tot Costa" del Jordi Costa i la Sònia Gelmà, que s'emet de dilluns a divendres de 7 a 9 del vespre. No em pregunteu què és el que li trobo, però m'agrada perquè és diferent, desenfadat, amb un punt d'insolència i sarcasme i una banda sonora molt interessant.
En aquest programa vaig conèixer per primera vegada en Santi Giménez, periodista esportiu (As, Sport, El Larguero a la SER,...), Barcelona, 1968, que m'agrada no només perquè és de la nostra generació sinó perquè a més a més és el que podríem anomenar un catxondo mental. Un dia a la setmana (o dos) col·labora com a tertulià en aquest programa.
I va ser així que vaig descobrir un petit divertimento anomenat "Hombres de Papel", Editorial Catedral Narrativa, Abril de 2021, escrit per aquest periodista.
Que en Giménez és un tipus divertit ja ho acrediten els títols d'altres obres que ha escrit o co-escrit: "Cuando éramos los mejores (pero no ganábamos nunca)", 2014, "El club de los execrables", 2018, o "Instrucciones para pasar a la historia", 2020.
"Hombres de papel" és una novel·la (menor) molt divertida sobre tres periodistes de la vella escola (d'aquí el títol) que es troben a Benidorm per a passar uns dies de vacances d'excessos gastronòmics i alcohòlics.
Disfrassada de novel·la, aquest llibre explica bàsicament la història del canvi radical que ha experimentat el periodisme i la premsa en els darrers vint anys, on la professió ha passat del prestigi i un mitjà per a guanyar-se la vida amb redaccions, rotatives, diaris de paper amb molta publicitat que pagava la festa, a una professió mil·leurista en la que els continguts es creen bàsicament per internet, els diaris de paper estan en franca decadència (i segurament en total extinció en uns anys) i les redaccions enteses com les havíem entès sempre han pràcticament desaparegut.
Aquí l'argument (més aviat fluix), és el de menys. El més divertit són les situacions, els diàlegs (molt de la nostra època), amb una quantitat de tacos que esparvera i un costumisme en el que els que estem a la cinquantena ens sentim molt identificats.
I en mig d'aquesta aventura per a fer de periodistes d'investigació potser per darrera vegada a la seva vida, emprenen una croada contra un magnat que anys enrerre va arruinar la carrera de tots tres.
I el millor -només per això paga la pena llegir aquesta novel·la, que s'empassa en màxim un parell de dies- la transcripció d'una situació amb periodistes esportius desplaçats al Mundial de futbol d'Itàlia de 1990 (m'hi jugaria un pèssol que en que explica en Giménez és real). És una de les escenes més hilarants i divertides que he llegit en molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada