Si no fos perquè tinc una edat i un tarannà que m'impedeix renunciar a estar més o menys informat del que passa al país i al planeta, vist el panorama, en particular a Catalunya i a Espanya -però no només- el que el cos em demanaria seria d'aïllar-me gairebé totalment de les notícies -en el sentit clàssic- i deixar d'escoltar notícies a la ràdio, veure-les a la tele o llegir-les al PC o als diaris de paper.
De fet, des de fa un parell de setmanes limito el meu consum de notícies i em decanto per la música clàssica al cotxe, quan vaig i vinc de la feina. Assèpsia mental, que he començat a introduir a la meva dieta i que probablement i sense prescripció facultativa, aniré incrementant en un futur proper. Al capdevall gairebé totes les notícies, i aquí li he de donar la raó al meu fill Adrià, són l'expressió d'una misèria moral que no porta més que desànim i frustració.
No em causa cap sorpresa, francament, que Espanya i Catalunya tornin a estar a la cresta de l'ona pel que fa a contagis de coronavirus i a velocitat de transmissió. A Catalunya tenim el récord absolut de velocitat de transmissió de tot Espanya i un promig de contagis que supera els 4.500 per dia. Hem passat de la nit al dia d'unes restriccions que eren difícils d'entendre en la seva totalitat malgrat posar-hi moltes ganes (l'horari d'obertura de bars i restaurants durant molt de temps, les restriccions en matèria d'activitats culturals, les normes sobre aforaments, ...) a l'alliberament gairebé indiscriminat a partir de l'eliminació del toc de queda nocturn.
Les imatges dels botellots massius a platges i carrers de Barcelona, dels viatges de fi de curs a les Illes, i dels concerts que han retornat amb una fal·lera com si el món s'hagués d'acabar demà són una mostra d'un comportament col·lectiu d'un egoïsme difícilment comprensible -en particular dels més joves, i ja em perdonaran, però tot això de l'afectació psicològica per tant temps de confinament i de restriccions no és altra cosa que una burda excusa-.
L'ésser humà, a l'igual que les rates i les coloms, té una capacitat gairebé infinita d'adaptar-se a situacions sobrevingudes de dificultat extrema. Que els ho haguéssin preguntat sinó als que van viure la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola per exemple. Allò sí que van ser condiciones extremes. Haver-se de quedar tancat a casa un parell de mesos i no poder anar de viatge de fi de curs o no poder anar a un bar, restaurant o concert no em sembla, al menys a mi, la fi del món. Però en fi, no voldria parlar per boca d'altres, només dic que no n'hi ha per tant i que les reaccions que s'han vist quan s'ha aixecat la veda m'han semblat del tot exagerades.
Una vegada acabades les restriccions sembla com si hi hagués hagut un accord col·lectiu dels més joves per a cremar-ho tot, no fos cas.
Conclussió preliminar: tenim sort que el ritme de vacunació sigui tan alt i que a Espanya el 42% de la població (i sobre tot la de més edat) estigui completament vacunada i que el 57% tingui al menys una dosi perquè si no fora així la crisi sanitària i global estaria assegurada. Afortunadament no hi ha afectació severa entre la població vacunada i els hospitals (que no els centres d'atenció primària) tenen la situació sota control. Sort, perquè la resta, tot és negatiu.
Conclussió primera: la macrodependència del turisme (12% del PIB, com a mentida estadística que prediquen les institucions, 25% en realitat) afegida a aquesta manca d'empatia pel bé comú que professa una part important de la població catalana i espanyola, en particular els joves (l'expressió "me la sua" és gairebé part del seu patrimoni), tornarà a portar més misèria, atur, i desequilibri social en un país ja de per sí molt afectat per ERTOS i precarietat laboral extrema. La reconversió del sistema productiu hauria de ser una prioritat absoluta pels nostres polítics, però -potser perquè no hi ha res a fer- fan com si sentissin ploure.
Conclussió segona: veure avui a les notícies els autocars que repatriaven turismes belgues, holandesos i britànics a hotels de Lloret, Blanes i Barcelona diu molt poc a favor del país. Com poden reclamar els empresaris turístics que les administracions facin una campanya internacional explicant que Catalunya és un país segur? Però si és mentida! I el més fotut és que ho sap tothom. Són mentides tan flagrants que no se les creu ni el Tato...Ens hem begut l'enteniment, o és simplement fruit de la desesperació provocada per les anul·lacions massives de reserves per aquest estiu?
Conclussió tercera: aquest país no té remei. Quan un col·lectiu no aprèn de les experiències passades ni a base d'òsties, és que malgrat tots els malgrats, no hi ha res a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada