La por a la justícia

Farà un parell de dies, La Vanguardia, mitjà -com tothom sap conegut pel seu processisme radical-  tornava a desenterrar el fantasma de la fuita d'empreses de Catalunya (21/07/2021, notícia de portada: "Foment demana estabilitat per evitar que la fuita de seus sigui irreversible"), probablement arran de les controvèrsies generades pels indults als presos del Procés. La fuita d'empreses, opera en aquest sentit com el riu Guadiana que de sobte desapareix de la superfície per a tornar a aparèixer al cap d'uns kilòmetres.

Però el que anima La Vanguardia (o a Foment, que ve a ser el mateix) a ressucitar aquest fantasma és sense dubte el decret del Govern que autoritza la Generalitat a utilitzar els mitjans que calgui per a poder donar cobertura d'avals a membres o ex-membres del Govern de la Generalitat.

En una part de la població catalana hi ha seny, el seny de l'ortodòxia i l'ordre (entre comentes), però en una altra hi ha por, molta por. És trist però aquesta és una realitat incontestable, perquè es palpa a diari. Tenia por l'Anna Gabriel quan va fugir a Suïssa per unes imputacions que ni tal sols l'haguessin fet entrar a la presó. Tenia por en Valtònyc quan va fugir per escriure unes cançons maldestres i poc encertades que l'haguéssin tingut a la presó quatre dies mal comptats, té por l'Andreu Mas-Collell quan després de tota una vida immaculada i de servei públic es pot quedar sense el patrimoni que ha estat construïnt durant tota una carrera intatxable.

I han tingut por els bancs que operen a Catalunya on hi tenen centenars de milers de comptes, hipoteques, préstecs, finanament de capital circulant, alarmes de Securitas Direct, televisors Samsumg i rentings de Volkswagen Golfs. Cap banc ha volgut posar el seu nom en un aval que sap que amb tota probabilitat serà impugnat per la fiscalia o l'administració de l'Estat o per la justícia en qualsevulla de les seves formes. 

Por, en definitiva, a una justícia que no és transparent, sia els jutges de l'Audiència Nacional, del Tribunal Suprem o del Tribunal de Cuentas. Els dos bancs catalans, Sabadell i CaixaBank -amb seus emigrades de Catalunya el dia 3 d'Octubre de 2017-, malgrat l'estratosfèric volum de negoci que tenen a Catalunya, no han volgut que ni per casualitat, algú els pugui titllar de "col·laboracionistes" amb el Procés, una "marca" que els generaria una muntanya de problemes. 

I finalment, la Generalitat s'ha vist abocada a recórrer a l'Institut Català de Finances, el "suposat" banc públic de Catalunya a qui el Banc d'Espanya no li atorga llicència per a fer de banc. És el paradigma dels forts contra els febles. Sense una submissió completa, total i definitiva no hi haurà mai un banc públic de Catalunya. Barrejar la velocitat i el tocino. Aquesta és una màxima de l'Administració de l'Estat.

A l'ICF, i al Govern, en la primera veritable escletxa des de la seva formació, hi ha dubtes seriosos de la legalitat del Decret 15/2021 una vegada els bancs s'han negat de forma taxativa a avalar. Al final l'ICF va accedir amb el vot de qualitat del seu president. 

Mala peça al teler quan en un cas com aquest hi ha fisures tan pronunciades. Vol dir que en realitat passen dues coses: la por a la justícia espanyola també està instal·lada entre els membres del Govern actual i que la unitat d'acció, com en el cas del lamentable Govern de Quim Torra, brilla per la seva absència. 

Mal tabac, com es diria popularment. Que des del mateix ICF s'hagi de qüestionar el mandat de la Generalitat vol dir que hi ha tanta por, que mai no es podrà fer res, ni legal, ni legítim, que no sigui sota el paraigües de la més absoluta submissió a la justícia espanyola.