Un any més, els dies previs a la Conferència de Presidents, una reunió que no se sap ben bé per a què serveix, més enllà de ser un element més de la propaganda de què li agrada envoltar-se al president Sánchez, es desferma la polèmica mediàtica sobre la no assistència del president d'Euskadi i del president de Catalunya.
Però un any més, en una finta molt ben estudiada per part del president Urkullu, la negativa es transforma en un sí vull, després d'una reunió bilateral prèvia entre Euskadi i Madrid que té com a resultat la concessió de la transferència de 3 taxes (la taxa Google, la taxa Tobin i l'IVA del comerç electrònic) que poden arribar a suposar un ingrés addicional per a les arques basques de més de 220 milions d'euros l'any (font: El País, 28 de Juliol).
Recordem que l'any passat, en plena pandèmia, el no inicial d'Urkullu es va transformar en un sí quan en una negociació de darrera hora Madrid va acceptar elevar el sostre de dèficit d'Euskadi.
Avui, a La Vanguardia, el periodista Josep Martí, escrivint sobre aquest tema, feia un símil amb una expressió atribuïda al gran jugador de futbol Gary Lineker, que deia: "el futbol és un esport senzill inventat a Anglaterra en el que es juga onze contra onze i on sempre guanya Alemània". Aplicat al cas ibèric podríem dir que el Procés és un invent dels catalans en el que es juga contra la resta dels partits polítics i en el que sempre guanya Euskadi.
Que els bascos sempre han anat a la seva és cosa sobradament coneguda, i en matèria de negociacions peninsulars, per molt que moltes vegades hagin coincidin en el matrix sentit de vos en votacions al congrés dels diputats amb els catalans, no tenen ni amics ni parents, i molt menys els catalans.
El darrer exercici d'èpica idealista dels bascos en la seva relació política amb Espanya va tenir lloc el mes de febrer de 2005, quan l'aleshores lehendakari, Juan José Ibarretxe, va defensar al Congreso de los Diputados la proposta de reforma de l'Estatut de Gernika de 1979, en virtud de la qual el nou text incloia com a tret fonamental el Dret a Decidir dels ciudadans d'Euskadi. La proposta havia estat prèviament aprovada al Parlament Basc per majoria absoluta (Desembre de 2004) i es va presentar al Congreso de los Diputados pel seu debat (dos dies) i posterior votació.
Naturalment, com no podia ser d'altra manera, la votació al Congreso va refusar el Pla Ibarretxe per 313 vots en contra, 29 vots a favor (catalans, bascos i gallecs) i 2 abstencions (ICV). Aquest va ser el darrer intent dels bascos del PNB -la gent de seny, diguem-ne- d'intentar una aventura d'idealisme utòpic.
A partir del febrer de 2005 a Euskadi no s'ha parlat mai més d'independència i en canvi s'ha parlat de transferències, competències i diners, on resideix veritablement l'autonomia i la vertadera independència, en ple Segle XXI. Sense calers, l'èpica nacionalista naufraga de forma estrepitosa, i això els Bascos, a diferència de molts dels notres representants polítics branca indepe, ho van entendre de totes totes i ho van assimilar molt bé.
A casa nostra, l'èpica continua essent el pal de paller que ha substituït la política del pragmatisme, anomenada en alguns barris: "la política del peix al cove" i en d'altres: "la política de la Puta i la Ramoneta". Sentir la Paluzie de l'ANC, en Carles Puigdemont de la Casa de la República (ja,ja,ja) o en Jordi Cuixart d'Òmnium Cultural reclamant èpica i fidelitat al "mandat" de l'u d'Octubre, als bascos els deu provocar un atac de riure. A mi també, i no em cal ser basc.
L'Urkullu -que seria un noble representant de la política del peix al cove que va institucionalitzar la Convergència i Unió de Jordi Pujol Soley- després de la "foto de família" -actualment anomenada, en modern, "photocall"- amb els presidents autonòmics, es deu fer un fart de riure pensant que el seu "bolo" a Salamanca (una reunió sense agenda d'un parell d'hores i una foto de família) li ha reportat un "caché" de 220 milions d'euros.
Si ens ho mirem ben mirat, l'Urkullu, aquests dos darrers dies s'han guanyat sobradamente el seu sou (103.750 € anuals). La rebequeria d'en Pere Aragonès haurà sortit, de ben segur, molt més cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada