El discurs del rei, el dia després

Que als 54 anys m'hagi de considerar encara un il·lús o un ingenu té coses bones i dolentes. 

La més dolenta és que encara em crec part del que diu la premsa i les meves expectatives sobre el discurs borbònic d'ahir a les 9 del vespre eren tan grans que vaig congregar la meva família al menjador per seguir-lo. Vist el pollastre que ha muntat un rei emèrit corrupte i mancat de tota ètica i estètica i que ha acabat fugint d'Espanya per la porta del darrere, hom es pensava que en el discurs d'ahir el seu fill aprofitaria l'ocasió per fer cau i net i renunciar a la part més fosca del llegat del seu pare.

La part bona és que estava racionalment convençut que en un país on res no canvia i al capdevall, amb alguns matisos -però no gaires-, acabaven detentant les estructures del poder "los mismos perros con distintos collares", i plenament segur que malgrat el que digués la premsa -que suposadament havia tingut accés al text del discurs- el Borbó faria el seu mateix discurs de cada any de nadar i guardar la roba, sobre tot després del reportatge en clau hagiogràfica que els de Televisió Espanyola ("la nuestra") li van fer al programa immediatament abans del discurs. 

Així doncs no m'he endut cap sorpresa, però encara que molt i molt petita, albergava una mínima esperança que després dels immensos pollastres de corrupció que s'han fet públics, algú que aspira a ser el rei de tots els espanyols trencaria amb el seu passat de forma clara i contundent.

Era el component de "morbo" del que escrivia en el meu blog d'ahir: pensar que el Borbó podria abdicar públicament del seu pare corrupte. Com a mínim pensava que hi hauria una espurna de concessió a la vergonya...Però què caram..! Res de res, de res, de res. Aquí tothom neda i guarda la roba. Qui dia passa, any empeny, que diu la dita. Vergonya aliena. "Shame on you, Borbó".

Però no. Hi ha una explicació que ho aclareix tot: els Borbón són un clan que actua amb la mateixa filosofia que fan els clans mafiós, i com a tal, es protegeixen els uns als altres fins al final. Sense concessions. Sense penediments. Sense escrúpols. Sense cap mena de deontologia.

Com que el discurs va ser d'una buidor irreverent, de la seva intervernció de 15 minuts d'ahir en voldria destacar algunes de les petites misèries (de forma més que de fons, perquè com he escrit, de fons no n'hi havia cap).

Una dicció lamentable. Tot i ser enregistrat i amb teleprompter, li vaig detectar al Borbó -com a mínim- tres "galls" força evidents que la realització no es va preocupar de corregir. Deixadesa? Incapacitat del personatge? O simplement calia fer el que calia, i quan més aviat enllestit millor, que millor (segurament això és el que pensava el realitzador o la realitzadora).

Una realització poc encertada. Els primers plans de la cara del rei, deixant en evidència un maquillatge molt excessiu, una dentició a la mandíbula inferior poc cuidada i una profussió d'arrugues d'expressió al front, es podien haver fet de forma ostensiblement millor.

Una escenografia de pla i contra-pla en la que destacava un exemplar de la constitució espanyola després dels primers minuts, combinada amb una fotografia del Borbó amb mascareta conferien al discurs un trist aire de "dejà-vu", que no només no aportava res de res sinó que conforme passaven els minuts acabava fent patir a qualsevol telespectador intel·ligent.

Vull pensar, que amb independència d'ideologies, molts dels espectadors que ahir estaven veient discurs, quan van veure de què anava el percarl només tenien ganes que s'acabés per anar a taula i començar la Nit de Nadal.