L'espectacle de dissabte al carrer Ferraz, retransmès gairebé en directe per La Ser i La Sexta amb el show televisiu de García Farreras que va fer de showman, clown, comissari polític, histrió, periodista i censor durant el mateix programa especial, va posar de manifest la profunda ferida i divisió que ha quedat al PSOE. La gran desfeta del socialisme espanyol, insòlita des de la fundació del partit per part de Pablo Iglesias, va sorprendre a propis i estranys. Els insults que militants pro-Sánchez van proferir a Susana Díaz o Alfonso Guerra, només per posar dos exemples segurament els interpelats no els havien sentit mai.
El cop d'estat organitzat pel sector oficialista ve triomfar per ben poc. Felipe González, a La Ser, va donar el senyal de sortida, des de Xile, quan va dir, amb una indignitat digna de vergonya del qui va ser un dels artífex de la Transició que se sentia enganyat per Sánchez ja que aquest li havia dit que demanaria l'abstenció. Difícilment creïble. El comité federal del PSOE es va pronunciar clarament cap al famós "No es no", i que el dinosaure González, digui això em sembla no indigne sinó directament de vergonya.
Però la victòria dels "susanistes" o "felipistes" és una victòria ben pírrica. Ja tornem a sentir el debat d'una part important del partit i de la militància que continua mantenint amb fermesa el "No és no" a Rajoy. El president de la comissió gestora, Javier Fernández, va trampejant el temporal, però la veritat és que ni ell sap com ensortir-se'n de l'atzucac.
El PSOE ha sortit absolutament debilitat del circ de dissabte passat. Si negocia l'absenció a la investiruda de Rajoy, posició més que probable, tampoc podrà treure del PP cap contrapartida significativa, ni reforma de la LOMCE, ni reforma laboral, ni supressió del senat, ni lluita contra la corrupció ni res de res de res. Les enquestes publicades avui mateix per El Mundo i La Razón anuncien la caiguda lliure dels socialistes en cas d'unes terceres eleccions. Si la comissió gestora tingués la tentació de voler imposar cap condició a Rajoy per tal d'obtenir l'abstenció d'una part del partit (només calen 11 diputats que s'abstinguin), aquest només hauria de renunciar a la investidura i el calendari abocaria de forma inevitable cap a noves eleccions el dia 18 de desembre, on la majoria del PP més els Ciudadanos està gairebé garantida.
Sánchez va voler ser valent, ingènuament valent, quan hagués tingut la possibilitat de negociar contrapartides per una abstenció i tenia al davant un termini de 2 a 3 anys per a refer internament el partit. Però la utopia va poder més. O potser no va fer altra cosa que seguir el mandat del Comité Federal, que va dir, després del resultat de les eleccions de 26 de Juny, "No es no".
Al PSOE li costarà anys de refer-se, això si ho aconsegueix: actualment és un partit dividit, envellit, sense programa il·lusionant, sense idees i amb un allunyament de les bases cada vegada més gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada