He seguit amb -un molt moderat- interés els debats d'aquesta investidura de Mariano Rajoy. Ho he fet, i perdonin que em repeteixi, per pura curiositat antropològica. El resultat de tot plegat, vist ara amb una mica de pespectiva és com d'un altre planeta, d'un món que no és, parafrasejant Ovidi Montllor, "eixe món".
I no per esperat, deixa de ser sorprenent. És a dir, si un al·lienígena hagués vist aquest debat i se li hagués fet una classe d'història d'Espanya dels darrers deu anys, hagués flipat en colors. Mariano Rajoy Brey ha fet de la inacció la seva principal estratègia política. I ha vingut a dir: "com que tots els meus oponents encarnen els set pecats capitals, si no em moc, tornaré a vèncer". I tal dit, tal fet. N'hi ha hagut prou amb l'amenaça de l'adveniment de totes les desgràcies davant unes terceres eleccions, inclosa una millora de resultats del PP, per a tenir en safata de plata la claudicació del PSOE.
El debat no serà certament dels que passen ni als annals ni als llibres d'història. Fluix de continguts i lamentable de formes. El meu fill gran, l'Adrià, al que li interessa molt el debat polític em deia que les baralles al Parlament espanyol semblen de pati d'escola. Literalment. I té raó. El problema és que totes aquestes bretolades les paguem amb els nostres impostos. Amb tot el meu respecte, impresentables les diatribes de Pablo Iglesias i Gabriel Rufián, fonamentalment per extemporànies, fora de lloc i de contexte (i no per això menys certes).
Del discurs del candidat, a part de l'autocomplaença que l'ha envoltat en tot moment, no hi ha res a destacar. L'abraçada de l'ós al PSOE, i poca cosa més. Un baix to lamentable.
Dels grans problemes amb els que s'enfronta Espanya actualment, el senyor candidat hi ha passat de puntetes. Jo enumeraria els següents grans i estructurals problemes d'Espanya, i no sé si per aquest ordre, però tant li fa: dèficit públic, sostenibilitat del sistema de pensions, situació macroeconòmica d'Espanya, corrupció i .... Catalunya. Una entrada de blog com aquesta no és suficient com per a glosar i raonar de forma extesa aquests problemes, però provaré de fer-ne una pinzellada.
A Catalunya, reconegut per ell mateix com "uno de los mayores desafíos de la España actual" hi destina exactament 3 minuts, i encara per repetir el mantra que "la soberanía de España es de todos los españoles" i "estoy dispuesto a hablar de financiación dentro del marco de la política del (això és collita meva, però en definitiva és així) café para todos". Una vergonya, però com que li deu donar vots a les espanyes, ja li va bé.
Cap menció a que durant el seu mandat el dèficit públic ha assolit l'escandalosa xifra del 100% del PIB. Tot un any de la riquesa que produeix Espanya, sense pagar res més s'hauria de dedicar a pagar el dèficit. El més alarmant és el ritme al que aquest ha pujat durant el seu mandat.
Cap menció tampoc al saqueix de la guardiola de les pensions, de la que Rajoy Brey ha tret exactament 55.151 milions d'euros des de l'any 2012. Impressionant no? Jo no vaig sentit que el candidat en parlés. S'ha polit més diners en 5 anys que el que va costar el rescat de Bankia.....
Cap menció seriosa a com abordar la corrupció. Començant per una depuració extraordinària del seu partit, encausat, i la immediata abolició del Senat, una altra font de corrupteles de baix nivell.
Cap menció en absolut a que el creixement que presenta Espanya torna a ser estructuralment una bomba de rellotgeria, perquè torna a basar-se en allò que pel que sembla, a les Hispànies se sap fer més bé: l'especulació, el turisme de sol i platja, i el totxo, en contraposició a la recerca i el foment de la industria puntera i l'ensenyament a alt nivel.
Això sí, el seny i el sentit comú postul·len que cal estabilitat. Estabilitat? Per a què, em pregunto? Per fer que les classes dominants continuin sucant del melindro quatre anys més i els que vinguin després ja s'ho trobaran? Sembla que hauria de ser més sofisticat, no?
Doncs no s'ho creguin. És així de simple, així de trist.
I no per esperat, deixa de ser sorprenent. És a dir, si un al·lienígena hagués vist aquest debat i se li hagués fet una classe d'història d'Espanya dels darrers deu anys, hagués flipat en colors. Mariano Rajoy Brey ha fet de la inacció la seva principal estratègia política. I ha vingut a dir: "com que tots els meus oponents encarnen els set pecats capitals, si no em moc, tornaré a vèncer". I tal dit, tal fet. N'hi ha hagut prou amb l'amenaça de l'adveniment de totes les desgràcies davant unes terceres eleccions, inclosa una millora de resultats del PP, per a tenir en safata de plata la claudicació del PSOE.
El debat no serà certament dels que passen ni als annals ni als llibres d'història. Fluix de continguts i lamentable de formes. El meu fill gran, l'Adrià, al que li interessa molt el debat polític em deia que les baralles al Parlament espanyol semblen de pati d'escola. Literalment. I té raó. El problema és que totes aquestes bretolades les paguem amb els nostres impostos. Amb tot el meu respecte, impresentables les diatribes de Pablo Iglesias i Gabriel Rufián, fonamentalment per extemporànies, fora de lloc i de contexte (i no per això menys certes).
Del discurs del candidat, a part de l'autocomplaença que l'ha envoltat en tot moment, no hi ha res a destacar. L'abraçada de l'ós al PSOE, i poca cosa més. Un baix to lamentable.
Dels grans problemes amb els que s'enfronta Espanya actualment, el senyor candidat hi ha passat de puntetes. Jo enumeraria els següents grans i estructurals problemes d'Espanya, i no sé si per aquest ordre, però tant li fa: dèficit públic, sostenibilitat del sistema de pensions, situació macroeconòmica d'Espanya, corrupció i .... Catalunya. Una entrada de blog com aquesta no és suficient com per a glosar i raonar de forma extesa aquests problemes, però provaré de fer-ne una pinzellada.
A Catalunya, reconegut per ell mateix com "uno de los mayores desafíos de la España actual" hi destina exactament 3 minuts, i encara per repetir el mantra que "la soberanía de España es de todos los españoles" i "estoy dispuesto a hablar de financiación dentro del marco de la política del (això és collita meva, però en definitiva és així) café para todos". Una vergonya, però com que li deu donar vots a les espanyes, ja li va bé.
Cap menció a que durant el seu mandat el dèficit públic ha assolit l'escandalosa xifra del 100% del PIB. Tot un any de la riquesa que produeix Espanya, sense pagar res més s'hauria de dedicar a pagar el dèficit. El més alarmant és el ritme al que aquest ha pujat durant el seu mandat.
Cap menció tampoc al saqueix de la guardiola de les pensions, de la que Rajoy Brey ha tret exactament 55.151 milions d'euros des de l'any 2012. Impressionant no? Jo no vaig sentit que el candidat en parlés. S'ha polit més diners en 5 anys que el que va costar el rescat de Bankia.....
Cap menció seriosa a com abordar la corrupció. Començant per una depuració extraordinària del seu partit, encausat, i la immediata abolició del Senat, una altra font de corrupteles de baix nivell.
Cap menció en absolut a que el creixement que presenta Espanya torna a ser estructuralment una bomba de rellotgeria, perquè torna a basar-se en allò que pel que sembla, a les Hispànies se sap fer més bé: l'especulació, el turisme de sol i platja, i el totxo, en contraposició a la recerca i el foment de la industria puntera i l'ensenyament a alt nivel.
Això sí, el seny i el sentit comú postul·len que cal estabilitat. Estabilitat? Per a què, em pregunto? Per fer que les classes dominants continuin sucant del melindro quatre anys més i els que vinguin després ja s'ho trobaran? Sembla que hauria de ser més sofisticat, no?
Doncs no s'ho creguin. És així de simple, així de trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada