Diu la saviesa popular que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a abandonar el vaixell. Màxima que el gènere humà té assimilada des de fa una eternitat.
Enrere queden els dies en els que hi havia bufetades per a pertànyer a aquell instrument meravellós de manar i fer política anomenat "Executiva del PSC", màxim orgue del Partit entre congressos. Tothom volia sortir a la foto, i tothom volia tocar cuixa, o càrrec, que pel cas era el mateix, sia una Diputació, un Consell Comarcal, un Ajuntament arregladet o la pròpia Generalitat.
La desfeta del PSC ha estat tan monumental, tan estrepitosa, tan esperada per tothom excepte pels que manen al Partit, o al menys una part dels que manen (ja se sap que també apel·lant a la saviesa popular, el banyut és sempre el darrer a assabentar-se de la infidelitat), que els comandaments intermedis no volen ni sentir a parlar de fer-se l'Harakiri. Normal no? Doncs sembla que encara hi ha algú a la cúpula del PSC que no ho veu clar.
Els Navarros, Lucenas, Zaragozas, Icetas, Montillas et alt. s'estranyen quan la gent que encara conserva respectabilitat el PSC treballant des del municipis, no vol ni sentir a parlar de la Secretaria del Partit. La bufetada a l'executiva de la Núria Parlón al Congres del cap de setmana passada va ser excepcional. "Em vull dedicar en cos i ànima a Santa Coloma de Gramanet i això és incompatible amb la Secretaria del PSC". Però és que en Ballesteros des de Tarragona deia: "La meva prioritat i el meu compromís és la gent de Tarragona", i la Marin, a l'Hospitalet, i en Ros a Lleida.
En conclusió, el socialisme real, el que ha gratat des de la base, el que té credibilitat davant dels seus conciutadans perquè ha mantingut la coherència, no vol saber res de les runes i de la desfeta del PSC (fa molts i molts mesos vaig fer una entrada al blog anomenada "Quo Vadis PSC?" i pel que es veu, a dia d'avui la pregunta roman sense resposta).
El PSC té un greu problema d'identitat i credibilitat, que ha de solventar des de la humilitat, la voluntat d'integració i l'acceptació que si acaben sent un satèl·lit del PSOE sense cap altra personalitat, perdran els vots catalanistes (cap a Esquerra o Nova Esquerra), els vots federalistes (votaran ICV) i els vots unionistes (cap a Ciudadanos).
El principal acostament a la solució d'un problema és el reconeixement del mateix. Posant en Miquel Iceta al capdavant de l'executiva de traspàs el PSC posa un piròman a apagar el foc, sigui dit amb el més gran dels respectes.
O fan un gir espectacular en pocs mesos (no els en queda gaire de temps) i accepten el dret a decidir com a part consustancial de l'ànima del PSC, o això acabarà com el rosari de l'aurora. Si no, temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada