Per la Magda Calzada, amb tot el meu carinyo.
L'Espanya de la "caspa" (perdó, volia dir "casta") i l'immobilisme està a punt de traspassar una altra frontera cap al passat. Si hom es para a reflexionar mínimament, tota aquesta parafernàlia més pròpia del Segle XIX que del XXI és un pur acte de cobardia i defensa dels privilegis pressupostaris.
Efectivament, això només pot explicar-se des del raonament que la classe política i aristocràtica, acostumada a defensar els seus privilegis i les seves prebendes, està literalment acollonida per tot el que està passant i tenen por, molta por, que la moma se'ls acabi escapant. Tenen por de "Podemos", tenen por del "Twitter", d'Internet i la tecnologia 2.0 (la que va desmuntar la teoria d'ETA i els atentats de Madrid del 2004), del 15 M, dels escarnis, d'assenyalar amb el dit els caçadors d'elefants, els mantenidors d'amants alemanyes, els que han acumulat una fortuna de més de mil milions d'euros en 39 anys de democràcia...(orgànica perquè això nostre, de democràcia real en té poc).
El seu raonament però està mancat de lògica i de sentit comú. Passa com en el cas dels Catalans i el procés sobiranista. En comptes d'afrontar el problema i intentar seduir-nos per a que ens faci trempera continuar essent espanyols, utilitzen només la lògica de la por: "sortireu del sistema solar", "pagareu aranzels", "no tindreu euro (tan de bo fóra així, afegeixo)", "els extraterrestres us abduiran"....I això perquè la retòrica de les armes i l'exèrcit està renyida amb la pertinença a la Unió Europea, que si no....
O sigui, que en comptes d'intentar enviar un missatge seductor a una ciutadania esgotada de suportar tots els esforços de la crisi mentre ens retallen drets i salaris, envien el missatge del populisme i dels protocols anacrònics. Volen altra vegada que rendim pleitesia a uns éssers superiors que són els nostres màxims representants per la gràcia de Déu.
Demà un Borbó sense cap altre merit que ser fill del seu pare serà coronat rei d'Espanya amb una parafernàlia digna d'un país tercermundista. I què fa el Parlament i el Senat (per cert, algú ens hauria d'explicar d'una vegada per totes què fa el Senat que justifiqui la presència al seus seients de tan remarcables velles glòries tipus Montillas i Sauras, però això será objecte d'una altra entrada al blog més endavant)? Doncs aprovar amb una majoria de vots i una acriticitat que no s'entén des de cap punt de vista l'abdicació del caçador-comissionista i l'entronització d'un príncep que no se sap ben bé quins són els seus mèrits ni quina la seva contribució a la millora ètica i/o material de l'Estat del qual en serà el màxim representant.
Sembla de calaix que la Monarquia té els dies (mesos o anys tal vegada) comptats a l'Estat Espanyol. Si la crisi actual persisteix encara un temps, l'extinció de la reialesa és un fet pràcticament consumat. Si, amb connivència amb la sort i amb la classe política i dirigent té la fortura de superar la crisi econòmica actual, la institució durarà una mica més, però en tot cas, té els dies comptats igualment. Ningú no s'explica que l'ocupar un càrrec de màxima representació institucional i viure dels delmes medievals sigui una qüestió d'espermatozoos. Ni guanyant-s'ho a pols ho té assegurat aquest minyó.
Mentrestant, i a l'espera d'esdeveniments molt més interessants que s'han d'esdevenir en els pròxims mesos, m'acabo de servir un Burbon on the rocks (Jack Daniels reserva), per desitjar-li llarga vida al nou Burbó. Algú em recordava ahir a València que ens Catalans vam perdre les llibertats amb Felip Vè, i que les recuperarem amb Felip VIè.
Aixeco la meva copa de Burbon per tal que la profecia dels Burbons esdevingui realitat, mentre contemplo com oneja la bandera republicana en un balcó proper a casa i com els jugadors de la Roja (la furia española), se'n van capcots cap als vestidors, humiliats amb 7 gols encaixats en dos partits. Tota una lliçó de "poderío español".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada