La plana major del PSC de Girona va escollir la vigília d'un dia emblemàtic per presentar la dimissió. La vigília de Sant Jordi la meitat de l'executiva del PSC Gironí ha plegat en bloc. Són 11 persones d'un pes específic important a l'executiva del PSC no només de Girona sino de Catalunya. Que persones com Quim Nadal, Manel Nadal o Pia Bosch hagin presentat la seva dimissió és rellevant de la divisió d'un partit que ha estat clau en els darrers 30 anys a la política de Catalunya.
Aquestes dimissions, de moment no acompanyades de baixes de militància, tot i que alguns membres del PSC ho han demanat, se sumen al constant degoteix de militants catalanistes del partit que han anat deixant càrrecs executius i fins i tot s'han donat de baixa de militància. El problema no és trivial, sino de fons, i té francament difícil solució.
És evident que l'èxit del PSC durant molts anys ha estat la seva capacitat d'aglutinar en una sola institució persones de perfil clarament d'esquerres i persones de perfil catalanista. Ha estat peça cabdal en la construcció del país que tenim avui en dia i ha estat un element de cohesió i d'integració molt important de moltes persones de l'anomentat "cinturó roig" de l'àrea metropolitana de Barcelona.
La coexistència de les dues ànimes però era clarament un fenòmen temporal, associat al meu entendre als anys de la transició política. Una vegada fracassats els intents de reformar Espanya des de Catalunya amb l'escapçament de l'Estatut del 2010, les contradiccions internes han començat a aflorar. La primera i la més important és aquesta mania dels socialistes de parlar d'un federalisme buit de continguts i que no ha pres mai en consideració que l'assimetria hauria d'haver estat des d'un bon principi sobre la taula.
Els tímids intents de Navarro d'imposar un corrent de pensament "diferent" al main stream de Ferraz (escenificat fonamentalment en la votació diferent al Congrés dels Diputats per part dels diputats del PSC versus els de la resta del PSOE de l'octubre de l'any passat - la segona vegada en un any-), van acabar amb les amenaces del PSOE de crear una sucursal "directa" a Catalunya i deixar de banda el PSC. Al final, sense ànim ni d'entendre'l ni de jusficar-lo, vull pensar que Navarro ha hagut de prendre una decisió entre dues alternatives igualment dolentes:
- O veure's totalment absorbits pel PSOE i per tant ser condemnats a l'ostracisme polític (òbviament el PSOE hauria triat gent de la seva confiança i deslegitimat totalment Navarro si es constituien a Catalunya amb "marca pròpia"),
- O seguir les directrius de Ferraz i embolcallar-se amb la bandera del federalisme trencant el seu compromís electoral i distanciant-se clarament de l'ala més catalanista del partit.
Conscients que la primera alternativa era totalment inviable i que l'única manera de "combatre" la fuita massiva de vots metropolitans cap a Ciudadanos, el PSC va acabar prenent una decisió (legítima però molt arriscada) d'escorar-se cap a l'espanyolisme, amb el recolzament d'una part significativa dels congressistes (83%) i una nova executiva que dóna ple suport a les tesis de Navarro, Lucena i companyia.
Sembla doncs clar que el corrent catalanista que respresenten persones com Bosch, Tura, Elena, Nadal, Bonet, Martínez-Semper, i tants d'altres no tenen cabuda en el nou projecte.
El "nou" PSC està avançant en contra direcció i això no li restarà vots cap a Ciudadanos. El resultat previsible és que el partit que va ser durant temps la primera força política de Catalunya en nombre de vots, acabarà esdevenint una formació marginal a Catalunya. El resultat de les Europees del 25 de maig serà un primer avís molt important.
I això, no és una bona noticia per Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada