"Espe"

Del fenòmen Esperanza Aguirre i el seu lamentable espectacle a la via pública de fa deu dies em criden l'atenció uns quants detalls, que -ara que han passat uns quants dies- té sentit veure amb una certa perspectiva.

D'entrada em sembla del tot esperpèntic que algú que té 63 anys, que ha estat la màxima autoritat de la Comunitat de Madrid i que ostenta encara el càrrec de presidenta del PP a Madrid sigui capaç de perdre els estreps d'aquesta manera i es comporti com una vulgar petita delinqüent, fugint del lloc dels fets.

Admetem que els fets la van superar, i que no s'esperava, i en conseqüència no estava preparada, per  acceptar que la policia municipal li recriminés l'actitud i li posés una multa. Això podria explicar la primera reacció. Algú recorda el famós "Vostè no sap amb qui està parlant" que la Pilar Rahola (a la seva etapa de dirigent de ERC) li va etzibar a un funcionari de la grua municipal de Badalona quan el seu vehicle va ser retirar per mal aparcament?


Doncs probablement a la "Espe" li va passar el mateix: estupefacció per veure que uns vulgars agents (masclistes i prepotents) s'adrecessin a una alta personalitat política per recriminar-li un fet menor. Però què caram s'han cregut aquests plebeis?

Admetem una pèrdua temporal de nervis associada a la ràbia que algú gosés a tractar-la com una vulgar ciutadana qualsevol. Ara bé, el que sí que no es pot explicar de cap de les maneres és que l'endemà la senyora passés per gairebé tots els mitjans de comunicació de Madrit (ciutat, no concepte) per justificar la seva actitud i per recriminar la dels funcionaris. Ja se sap, quan no es té raó i es gaudeix d'una certa popularitat, l'estratègia més burda és la de "la millor defensa, l'atac". El problema és que quan els fets són tan incontrovertits no hi ha explicació que s'empassi ningú.

Però hi ha més, deu dies després dels fets, la premsa capitalina n'ha deixat de parlar (de fet, més enllà del segon dia i dels acudits a les xarxes socials, del fenòmen Esperanza Aguirre no se n'ha tornat a parlar) i ningú del PP ha sortit a demanar perdó ni a donar explicacions o a exigir-les a la interfecta, ni res de res de res. La llei del silenci s'ha imposat de forma natural i el cas acabarà, temps al temps, en la més absoluta impunitat.

Només per un moment, fent política-ficció, provo d'imaginar-me què podria haver passat si aquest mateix acte hagués estat protagonitzat, posem per cas, per l'Artur Mas. Imagino el titular a la portada d'un diari de Madrid escollit a l'atzar, per exemple, La Razón, del dia després: "El Presidente separatista Ártur Mas se da a la fuga tras protagonizar un lamentable incidente con agresión incluida con la policía municipal". I com a subtítol "La fiscalía debería tomar cartas en el asunto". Exagero, però de ben segur que no m'equivocaria de gaire.