Quo vadis Catalonia?

Molts dies de silenci, des del 24 de novembre. De fet, una bona amiga, la Viki, m'ho recorda i amb raó. Han passat moltes coses i he estat molts dies de viatge i d'altres massa ocupat professionalment com per a tenir temps pel blogg. L'història d'aquest país es va escrivint dia a dia. El silenci ha estat involutari, conseqüència d'obligacions professionals i familiars. M'esperen encara un parell de mesos amb forta càrrega de feina que tal vegada faran que no pugui dedicar-me al blogg tot allò que voldria.

 

Dit això, penso que les eleccions catalanes del 25 de novembre mereixen el primer comentari. Un altre bon amic, en Joan, convergent de pro, temia per la consecució de la "majoria suficient" que reclamava el president Mas, de fet, eufemisme de la majoria absoluta. I jo, el dia 22, en un exercici de demoscòpia electoral esperpèmtic i injustificat li deia quelcom així com: "no pateixis, el que faltava per la majoria suficient ens ho donarà El Mundo". Sembla mentida quan errat pot anar un. Tots hem fallat, des dels professionals de l'estadística fins als que, potser fent un exercici de voluntarisme il·lusionat, pensàvem que el missatge de Mas havia calat en un poble fart de renúncies, mitges tintes, entropies i idealisme.

 

Però res més lluny de la realitat. Reflexionar a aquestes alçades de la pel·lícula, malgrat ser sempre necessari i interessant, poc aporta al debat. La realitat és tossuda i en el cas del poble català, encara més. Ningú no sospitava com podia influir els resultats una participació que superés el 70%, perquè molta gent es manifestava indecisa davant el micròfon de l'enquestador.

 

La realitat estadística ha estat un fet objectiu (majoria sobiranista però molt dividida) que s'ha interpretat de forma diametralment oposada segons qui interpreti sigui Espanya o la resta del món.

 

Segons la línia espanyola el fracàs d'Artur Mas (Àrtur, pels enemics) ha estat apoteòsis. Segons la línia internacional, el sobiranisme s'ha accentuat. Val a dir que en la meva modesta opinió, ambdues parts tenen raó, però, molt a contra cor, he de reconèixer que la línia espanyola té molt de cert. Som més sobiranistes, però estem més dividits que mai.

 

Ara que la ciutadania i la societat civil -encapçadada per la Carme Forcadell i l'ANC- demanen més compromís, més generositat i més diàleg que mai, tenim dantesques mostres del curt-terminisme català, que, com sempre, fan somriure els defensors del nacionalisme espanyol més ranci. Només a títol d'exemple:

•  Vila d'Abadal treu els draps bruts d'Unió Democràtica i deixa el partit juntament amb una colla de militants (a mí tampoc m'agrada Unió, però ara no és el moment, penso).
• Convergència i Esquerra semblen pensar només en una nova convocatòria d'eleccions anticipades i no tenen ni el coratge ni la grandesa ni l'amplitud de mires per entendre que cada signe de desunió afebleix la causa nacionalista.
• Pere Navarro, en un extraordinari exercici de demència senil, demana un govern de concertació nacional, mentre el PSOE es desmunta i el PSC avança irremersiblement dels tribunals cap a la condemna.
• Els nostres polítics profereixen opinions que ningú no els ha demanat i que no fan més que dificultar el pacte d'estabilitat que caldria signar entre CiU i Esquerre Republicana.
• A tot això, l'Ernest Maragall que funda un nom partit i no està d'acord amb "cap dels anteriors".

Així no anem enlloc. Falta amplitud de mires, generositat, talent. Aquests dies que he estat a Madrid, per cert., tothom veu les eleccions del 25N com el gran fracàs de Mas (en majúscula i amb un somrís a la boca per part de qui ho diu), he constatat com s'en foten de nosaltres. I he d'afegir: "amb tota la raó del món".

 

Ja és hora de deixar-se de tacticismes i dedicar-se a bastir la majoria de la que parlave en Toni Soler a la contra del 'Ara de diumenge.