El rei dels belgues

Això de les monarquies, a més a més d'un anacronisme impropi del segle XXI, va més enllà del que podríem titllar d'estrictament pintoresc.

 

No és només una institució que sembla que pensa de forma exclussiva en les festes, les caceres d'elefants furtives (d'amagatotis, vull dir), els casaments reials (entre membres de la "reialesa" gairebé sempre, no fós cas...), les portades del Hello! o l'Hola! o el Paris Match, sinó que en alguns casos, els agafa una dèria especial de voler figurar i llavors es posen allà on, no només no els demanen, sino que on ni tan sols estan autoritzats.

 

És per exemple el cas del borbó espanyol, que tot de cop, per a guanyar-se la simpatia d'una part dels seus súbdits, aconsegueix l'animadversió d'una altra part prou significativa quan parla de les quimeres dels catalans.

 

El rei dels belgues, Albert II, defensa aquesta mateixa línia, d'una forma recalcitrant, i això sembla venir de família. No fa tant, el maig del 2011, el seu fill va estar parcialment inhabilitat com a conseqüència de proferir opinions polítiques i viatjar sense permís al Congo, entre d'altres perles. També se li ha retirat el carnet de conduir en diverses ocasions per excés de velocitat (els de sang blava també tenen passions).

 

En el discurs de Nadal del rei dels belgues, aquest va pronunciar un discurs de marcat caire polític en el que "acusa" vetlladament, sense citar cap força política, les veleitats separadores dels partits flamencs. Home, doncs calcat d'un altre rei que tenim més a prop.

 

Lògicament la reacció, tant dels partits flamencs com dels analistes polítics no s'ha fet esperar (no podia ser d'altra manera), i la desacreditació ha estat unànim entre els sectors flamencs i una mica menys contundent en els valons, però també s'ha fet sentir. Un rei no es pot posicionar de forma tan clara a favor d'una part dels seus súbdits (o el que és el mateix, en contra d'una altra part), i menys quan els reis d'avui dia, a part de detentar funcions de representació institucional no en tenen cap altra. Auguro que als reis els passarà com als vinils, les agències de viatge o els diaris de paper: només subsistiran aquells que tinguin capacitat per reinventar-se. I m´hi jugo un pèsol que això no passarà ni a "la Belgique" ni a "L'Espagne". Temps al temps.