Més Torremadé

Alguns telèfons van que bullen aquests dies de final d'any 2012, i no només per a felicitar les Festes i desitjar els millors auguris pel 2013. Aquests telèfons són els dels polítics d'Unió i algun de Convergència per a trobar una sortida al ja anomenat "cas Torremadé".

 

Segons apunten fonts generalment ben informades ara la qüestió està prou ben encarrilada com per a aconseguir una dimissió en tota regla i acceptada explícitament per part de Torremadé a partir de primers d'any. De moment, passa uns dies de "descans" (es veu que els polítics van molt cansats, possiblement com a conseqüència de la crisi) amb la seva família a Navarra.

 

La natura del pacte semblaria anar més o menys de la següent manera: tu renuncies de forma voluntària del càrrec de President de la Diputació de Girona (potser amb l'afegitó que quan la justícia demostri la teva innocència podràs tornar a ocupar el lloc) i nosaltres et mantindrem com a conseller de la Diputació. Fantàstic!!! Ja ho escrivia jo l'altre dia: en aquest país, quan s'arreplega una mamella pública, ningú no se'n vol anar, encara que sigui fent d'escombriaire. "El meu regne per tal de mantenir els privilegis, les prevendes i el sou".

 

Però llavors, és clar, cal vestir-ho (no fos cas que sembléssim poc honrats). I com ho vestim? Doncs senzill. Ens inventem una Comissió d'Investigació (un altre fantàstic paradigma de les democràcies mediterrànies). I curiosament trobarem un reglament que diu que només els membres de la Diputació poden ser "investigats" i tenen el dret a defensar-se ( si són dins la Diputació, òbviament). Per tant el Sr. Torremadé no pot plegar, perquè s'ha de defensar des de dins de la Institució. No és extraordinari?

 

Sap una mica de greu que el sistema no contempli des de dins un mecanisme automàtic d'exclussió d'aquells sobre els que pesa l'ombra de la sospita, al menys, i en aquest cas crec que hauria de ser així amb més motiu, fins que no demostrin la seva innocència. Aquí la presumció no val. Estem parlant de càrrecs i diners públics. Fins que no reformem de veritat el sistema, a fons, no hi pot haver una regeneració plena. Tenim mostres diàries del desencís que provoca la classe política al ciutadà del carrer.