Llegeixo avui a La Vanguardia (amb "estupor i tremolors", que escriuria la meva admirada escriptora belga Amélie Nothomb, traduïda al Castellà pel també admirat i grandíssim Sergi Pàmies) que un jutge de Barcelona obre el primer procés penal a Europa contra la subcontracta de Meta Espanya (Facebook), una empresa que porta per nom CCC Barcelona Digital Services, amb oficines a la torre Glòries de Barcelona, per "danys" a un "moderador de continguts" o "revisor de continguts" (els eufemismes són, i perdonin-me la vulgaritat, acollonants), degut als (literalment, a la notícia) "greus trastorns mentals que va desenvolupar com a conseqüència del seu treball filtrant atrocitats -sic- a Facebook i Instagram".
La notícia segueix, informant que és la primera vegada que s'obre un procés per via penal contra una empresa vinculada a Meta a Europa, ja que fins ara, totes les demandes s'havien limitat a l'àmbit laboral.
Com vinc escrivint fa temps al meu blog, el Sapiens Sapiens en general i com a espècie, fa temps que ha perdut el nord, i ho ha fet de manera total. Efectivament, ens hem retrobat amb els animals que ja érem -en general- però amb l'agreujant de la incapacitat de matisar, de discernir, de valorar, de ponderar.
Ara, avui en dia, en format digital i automàtic, les respostes són binàries (sí o no), instantànies (ara mateix) i extremes (blanc o negre). La matisació, el raonament crític, el diàleg, han desaparegut. Com diu un gran amic meu, deu ser que m'estic fent gran a marxes forçades.
No puc entendre que gent que voluntàriament ha decidit treballar (per sous més que correctes, dit sigui de passada) com a "moderadors de continguts" o "revisors de continguts" a una filial de Meta (Facebook, insisteixo) tinguin tantes depressions i tel·leles com per què, segons resa La Vanguardia, entre un 20 i un 25% del seus 2.000 empleats estiguin de baixa.
Com hagués dit el meu pare..."I un be negre amb potes rosses!"... Això no s'ho creu ningú que tingui dos dits de front. Estic molt habituat a tractar amb baixes fictícies per la meva condició de directiu d'empresa industrial des de fa moltíssims anys, i creguin-me, amics lectors, que la picaresca ibèrica no té límits. He vist casos de gent amb 380 dies de baixa que el cap de setmana balla a les discoteques... i amb això està dit gairebé tot.
La cosa bé a col·lació perquè la setmana passada, a Suïssa, en un paratge idíl·lic, vaig conèixer una "bartender" uruguaiana que havia treballat 5 anys per la filial de Meta a Barcelona a la Torre Glòries. La noia, jove i de bon veure, em va explicar que treballava com a "moderadora de continguts" i creguin-me si els dic que no la vaig veure gens ni mica afectada. Va plegar perquè va trobar una feina molt més ben pagada a Suïssa. Punt i final.
Em va explicar que la feina inicial de moderació inicial de continguts la fan els robots (per alguna cosa ha de servir la maleïda intel·ligència artificial de la que tothom parla i molt pocs saben de què va) i que els "moderadors" intervenen a posteriori, i depenent del contingut del vídeo, posem per cas, d'un individu que es vol suïcidar en directe, ja no l'han de filtrar els treballadors de Meta perquè ja no els arriba, però tot i així, del que els arriba, em deia la noia que amb 20 segons, una persona normal era capaç de determinar si el que vindria era "publicable" o "censurable".
Però que malgrat tot, continuava la jove, molts dels seus companys de feina arribaven fins al final dels vídeos, pel pur "morbo" i/o plaer de veure com acabaven les històries (un atropellament, un assassinat, una violació, etc...).
Ella, la Karin, no va tenir mai cap problema ni d'ansietat, ni de depressió, ni de collonades diverses. Senzillament, deixava de visionar al cap de 20 segons i enviava el vídeo a la secció de "no aptes". Simplement es tracta d'entendre el matís, tenir el sentit comú, raonar amb sentit crític. En cinc anys ningú li va recriminar la seva professionalitat. Ningú no la va qüestionar.
Tenim avui, en general, el nas molt fi, ens creiem amb molts drets i amb molts pocs deures. Deu ser que mirem massa el mòbil i veiem massa els telenotícies. Però això d'agafar depressions i posar demandes a tort i a dret, és propi de societats que han perdut el nord. I així ens va a tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada