Divideix i venceràs

Sí una cosa és clara al sistema electoral regit per la llei d'Hont és que la dispersió de vot afavoreix els partits majoritaris. 

Efectivament, a les eleccions del 28 M hem vist com la fragmentació de vot deixava els partits més petits fora de la foto. El cas de Barcelona és segurament el més palmari. Partits amb aspiracions que han concorregut a les eleccions i no han obtingut cap regidor són: Ciudadanos, CUP, Valents. De fet només 6 de les 24 candidatures que es presentaven han obtingut representació. I uns Ciudadanos que fa quatre dies eren l'"alternativa" de govern a Espanya, a Barcelona van obtenir 7.366 vots, només 147 vots més que el PACMA (el Partit Animalista que és presenta a totes les eleccions, contra vent i marea).

Però les eleccions del 28 M han estat més que unes eleccions municipals i autonòmiques. Han estat un plebiscit (o un pre-plebiscit si em permeten l'expressió) sobre el govern de coalicció que governa les Espanyes, malgrat que Sánchez ho va negar fins al darrer dia. I és del tot manifest que Sánchez l'ha perdut, aquest plebiscit. La història no deixa de repetir-se. El 14 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van fer fora el monarca corrupte de l'època, el rei Alfons XIII, que va ser avi del Borbó emèrit avui auto-exiliat als Emirats Àrabs.

I els plebiscits ja se sap, escombren els petits. De fet, el que més mal a fet a Sánchez ha estat haver de governar amb Podemos (la reforma de la llei del Només Si és sí, ha excarcerat 74 delinqüents sexuals i n'ha escurçat la pena a 721 més, com recordava aquest matí el filòsof Ferran Sáez a l'Ara). I determinades lleis que s'han votat amb el suport dels partits Catalans també han passat factura al PSOE. Perquè no oblidem que, es miri com es miri, malgrat la desmobilització de l'independentisme, Catalunya segueix essent un problema (ho escrivia abans d'ahir: Catalunya i Euskadi voten amb una clau que no té res a veure amb el que es vota a la resta d'Espanya).

A Catalunya sobre tot, l'elector que no vota a la dreta es va quedar de forma molt significativa a casa. Excepte a Barcelona, on calia cada vot anti-colauista per a impulsar un canvi (per tant no es va votar a favor de, sinó en contra de la Colau), a Girona, Lleida i Tarragona va votar només la meitat del cens.

Si aquesta pauta es repeteix el diumenge 23 de Juliol, la victòria de la dreta i l'extrema dreta sembla clara, i si això succeeix, calcem-nos, perquè la caverna política portarà la Constitució Espanyola al límit. Si no, temps al temps.

Però com que la gent "normal", és a dir, la classe mitja empobrida, no vol ni a sentir a parlar d'una dreta nacionalista espanyola governant Espanya amb l'extrema dreta, és força probable que els que es van quedar a casa es tornin a mobilitzar, no sigui que amb la meva abstenció faci poderós l'Abascal. 

Queda clar que la fragmentació caïnita de l'esquerra i l'extrema esquerra ha portat a molts d'aquests partits a la insignificància i  vist com esà el percal, a les eleccions del 23J és probable que moltes de les coaliccions locals acabin esborrades del curs de la història. De moment, dues víctimes col·laterals de les eleccions del 28 de maig són Ciudadanos i la CUP, que ja han decidit (quin remei) que no es presenten a les eleccions espanyoles. 

I pel que fa a la posició dels partits independentistes catalans (on tothom reclama unitat però tots els interesats se la passen pel folre del pantaló) que semblen de tot menys disposats a un pacte sincer que ara mateix sembla contra-natura entre Junts i Esquerra, o es posen d'acord (al menys de cara al discurs públic i a la galeria) o la debacle de la "minoria catalana" a Madrid serà espectacular. Estratosfèric, que diria aquell que sempre es troba fatal! (Jordi Basté, de RAC1).