La màxima de Xavier Trias arran de l'incomprensible pacte de Collboni amb Colau i el PP ha fet tanta fortuna, que no només ha estat ja piulada milers de vegades a Twitter sinó que a més a més ha estat ja immortalitzada en una samarreta, i reflecteix, de forma força el.loquent, el fastigueig amb una certa manera de fer política en la que tot s'hi val.
Ja ho va dir en seu parlamentària el català Estanislau Figueras, primer president de la primera República espanyola al Segle XIX, al Congresos de los Diputados (de quan apreníem de memòria, a classe d'història: "Presidentes de la Primera República Española: "Figueras, Pi y Maragall, Salmerón y Castelar"), que va proferir el seu famós "Senyors, ja no aguanto més. Estic fins els collons de tots nosaltres" abans de dimitir i marxar cap a París, per no tornar a fer política seriosament mai més.
No puc deixar de reflexionar en el fet que en política municipal el tacticisme basat en la dinàmica dels partits en clau nacional espanyola no hauria de tenir lloc, perquè al capdevall, el que compta als municipis és donar el millor servei des de la proximitat i la coherència a la ciutadania. Per això entenc que la norma digui que en la investidura dels batlles, en cas de no haver-hi acord a la primera volta, el candidat més votat és el que acaba essent escollit alcalde. A un Ajuntament no s'hauria de votar el clau política catalana o espanyola. No és el que el ciutadà mig demana. No és el que el ciutadà mig necessita.
Que el membre dels "Comuns" Jaume Assens, una persona amb una coherència estratosfèrica, presentés la seva dimissió el divendres abans de la votació a l'Ajuntament, no deixa de ser una indicació de com s'ha venut el peix al mercat de Calaf. La senyora Ada Colau, que -tal com va dir Trias- no s'atrevia a mirar-lo a la cara durant el seu discurs d'acceptació de la derrota a traïció, no em mereix cap mena de respecte. Al final, tots són igual fins i tot els que es postulen com a més coherents. Si algú troba coherència en la decisió de la senyora Colau, que me l'expliqui, perquè sóc incapaç d'entendre-la.
Que un personatge com Manuel Valls, escòria entre l'escòria, arribista i miserable, publiqués avui un article a La Vanguardia amb el títol de "Una decisió difícil però intel·ligent" ho diu tot sobre els falsos polítics i la política de baixa volada. Un veritable escàndol. Que en un mitjà conservador com La Vanguardia l'article d'aquest impresentable hagi tingut només dos comentaris (tots dos negatius) no deixa de ser un símptoma que ni els de la dreta (votants de Sant Gervasi i Pedralbes) se senten massa còmodes amb la situació provocada a l'Ajuntament de Barcelona.
Al final, Trias té tant d'independentista com el mestre armer. Tothom sap de la més aviat nul·la afinitat entre la senyora Borràs, sector dur de l'independentisme de la República Piruleta de Waterloo, i el senyor Trias. Costa d'entendre una decisió que, de totes totes s'ha gestat a Madrid i vagi vostè a saber quines contrapartides d'han intercanviat per a arribar a aquesta situació. Com va dir el gran politòleg i filòsof Francisco Franco Bahamonde: "Antes roja que rota". Doncs això. De res serveix parlar de política municipal si el Gran Germà considera que no es de rebut que a Barcelona hi hagi al poder la gent que no hi hauria d'haver.
Em recorda una anècdota professional d'un concurs públic que la nostra empresa va guanyar fa uns anys a Romania. Resulta que el concurs anava designat a dit per tal que una altra empresa, romanesa, és clar, el guanyés. Com que el va guanyar qui no tocava, l'autoritat municipal romanesa va decidir anul·lar el concurs invocant falta de pressupost. Així és com funciona la vida real quan el guanyador no és el que toca. En aquell cas les nostres al·legacions van caure en el buit més absolut.
A Barcelona, òbviament, passarà igual.
I després ens estranyem que la gent no vagi a votar. Normal. Què farien Vostès?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada