Que els extrems es toquen és una màxima que vam aprendre tots de petits, al menys els de la meva generació, és a dir, els nascuts en un any de collita excepcional de vi com va ser el de Nostre Senyor de 1966 (collita classificada d'excepcional a bona part de les D.O. d'Espanya).
Avui, després d'un dia llarguíssim de treball, en desplaçament professional fora de casa, agafo La Vanguardia de paper a l'hotel amb la finalitat fonamental de fer-ne els "sudokus", amb el meu ordre preestablert de primer el mitjà, després el fàcil i finalment el difícil (de vegades, l'"intermedi" és molt més difícil que el difícil), però acabats els "sudokus", si la són m'ho permet (com és el cas d'avui), fullejo les pàgines del diari.
M'aturo amb estupefacció a la pàgina 7 sencera (senar, i per tant cara, o al menys ho era quan els diaris de paper de més tirada venien setanta o vuitanta mil exemplars diaris, però això serà objecte d'un altre blog) en veure un anunci en quatricomia pagat per la Generalitat de Catalunya en la que apareixen dues senyores d'edat avançada (amb això no vull dir que em senti més o menys jove als meus 56) agafades de les mans i fent-se un petó a la boca. L'adjunto a l'article, perquè he estat incapaç de trobar-lo a l'edició digital del diari.
No tinc absolutament res contra l'homosexualitat, ans al contrari, trobo extraordinàriament saludable que persones que tenen aquesta inclinació sexual la manifestin públicament i amb tota naturalitat, només faltaria, i si m'he de decantar cap a un cantó de l'espectre polític ho faig més cap a les esquerres que cap a les dretes. Els que em coneixen ho saben i això és així des de fa molts anys.
Ara bé, que el meu Govern, al que finanço amb els impostos que pago - que no són pas precisament pocs-, gasti diners públics en promocionar una cosa que no se sap ben bé què vol dir i que porta per títol "L'orgull més gran" i com a subtítol "L'orgull que ens fa créixer" per a publicitar el 28J (que francament, no sé si es refereix al 28 de Juny -vull pensar que sí per proximitat de la data- o al 28 de Juliol) em sembla, com a mínim, qüestionable. Molt qüestionable.
Si la igualtat va de treure en pàgines "premium" de la premsa en paper que encara es llegeix a Catalunya, a dues senyores molt entrades en anys fent-se un petó a la boca, no m'imagino com seràn altres àrees de gestió com les que regenta el Departament de Salut o el Departament d'Economia i Finances, o el d'Obres Públiques. M'espanta pensar com es prenen les decisions sobre afers que ens afecten a tots.
Situacions com aquestes són les que, i em sap greu constatar-ho, fan que el moviment de reacció a sensu contrari, és a dir, la dreta extrema i l'extrema dreta, guanyin en adhesions. Es pot perdre gairebé tot, però el sentit de la moderació i de la mesura, diria que no.
A la mateixa edició del diari, immediatament després de la pàgina de les senyores LGTBI PLUS, dues pàgines monogràfiques dedicades als cinc descerebrats que estàn probablement començant a agonitzar en un vaixell submergible de joguina, a 3.800 metres sota el nivell del mar, però ni rastre de la tragèdia de l'enfonsament d'un pesquer egipci amb 400 persones a bord que va naufragar la setmana passada. No se sap encara quantes víctimes s'hauran de comptabilitat, entre dues-centes i tres-centes com a mínim, vist el número de persones rescatades en vida, però és clar, són víctimes que no van pas pagar 250.000 dòlars per baixar a fer el turista a les restes del Titanic.
I a la pàgina 12 del mateix diari, un article amb una foto de la gran lona que VOX ha instal·lat a la cantonada de Goya amb Alcalá, a Madrid que resa: "Decide lo que importa" sobre una mà que diposita en una paperera: l'estelada, la bandera comunista, l'anarquista, la LGTBI i la de l'Agenda 2030. Tota una declaració d'intencions. Com la de l'alcaldessa de València senyora Catalá, que ha anunciat aquesta setmana que gastarà diners públics a retirar tots els rètols, plaques i documents que portin el nom de València escrit amb l'accent greu a la e. I llavors em diràn que la ultra-dreta no és reaccionària i visceral. Llegir-ho i sentir-ho per creure-ho...
Després d'aquest panorama penso que el més profitós que puc fer és oblidar-me d'aquest món lamentable en el que ens ha tocat viure i anar-me'n a rellegir Jo Nesbo, que al menys em proporciona la pau espiritual dels crims macabres i recargolats que explica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada