L'afer Pegasus, destapat fa quatre dies pel periodista nord-americà Ronan Farrow (molt conegut mediàticament als Estats Units per ser un dels fills dels actors Mia Farrow i Woody Allen) és un més dels escàndols que esquitxen Espanya i del que -m'atreveixo a pronosticar amb molt poc risc d'equivocar-se- el govern espanyol se'n sortirà del tot indemne, amb l'ajut inestimable del "Deep Estate" i de la judicatura.
Una vegada més, el triomf de les clavegueres, malgrat que aquesta vegada, i gràcies a la feina de The New Yorker i la difusió de la investigació que n'ha fet el diari The Washington Post (recordem, el que va destapar l'afer d'espionatge Watergate l'any 1973, orquestrat pel govern de Richard Nixon contra el partit republicà) deixa en evidència a Espanya a nivell mundial i posa de manifest que en massa casos la qualitat democràtica espanyola no és de cap manera equiparable a la d'un estat amb les màximes garanties.
Hi ha qui titlla la qualitat democràtica d'Espanya equivalent a la turca o a la russa. Home, jo diria que això no és en cap cas així -ja que és del tot públic i notori com les gasten en aquests dos països-, però que la qualitat democràtica espanyola tampoc és equiparable a l'alemanya o a la britànica, per a posar només dos exemples, d'això no hi ha cap mena de dubte.
No és ni de bon tros la primera vegada que els aparells de l'estat espanyol escolten els seus ciutadans. En aquest sentit recomano l'article del diari Ara d'ahir, signat per Xavi Tedó i Quim Bartomeu: "L'Espanya democràtica s'acostuma a espiar", una molt documentada història de les escoltes il·legals de l'Espanya del postfranquisme. En recordaré les més significatives:
- Les espies del CESID a empresaris i polítics, fins i tot al aleshores rei, Joan Carles I, que va destapar el diari el Mundo el 1995. El primer gran escàndol de la democràcia espanyola.
- Les escoltes a la seu d'Herri Batasuna el 1998.
- Les gravacions de Villarejo (rivals a la DGP, polítics catalans, Corina Larsen,...).
- Les gravacions de les converses entre De Alfonso i Jorge Fernández Díaz al 2016.
Hi ha algunes consideracions que cal fer al respecte, per ser del tot transcendents. En primer lloc que l'escolta no aprovada per un jutge es una vulneració flagrant d'un dret constitucional recollit a l'article 18 de la Constitució Espanyola: Article 18 1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. 2. El domicili és inviolable. No s’hi podrà entrar ni fer-hi cap escorcoll sense el consentiment del titular o sense resolució judicial, llevat del cas de delicte flagrant. 3. Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial. 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets.
En segon lloc, que en aquest país, i amb l'excepció de l'afer CESID (actualment CNI) del 1995, on van acabar diminint l'aleshores director, Emilio Alonso Manglano, el vicepresident del govern, Narcís Serra i el ministre de defensa Julián García Vargas, no dimiteix ningú. L'assumpció de responsabilitats, que sempre és negada, com en el cas actual on el president Sánchez es fa el suec, no succeeix mai, i en els casos on hi ha evidències i proves de la participació d'algun cos de l'Estat en aquest tipus d'operacions, la cosa acaba sense rendició de comptes o amb responsabilitats civils i penals de guarderia.
En tercer lloc, si la raó de fons de tot plegat és que la finalitat justifica els mitjans (la cèlebre frase del tractat de doctrina política "El príncep" escrit per Nicolàs Maquiavelo i publicat pòstumament a Roma l'any 1531), quan es tracta de: a) defensar a capa i espasa la monarquia espanyola, o b) la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, hi ha una regla no escrita que sembla confirmar que contra els enemics dels Borbons o contra els indepes catalufos tot s'hi val. Hi ha una raó superior que justifica qualsevol il·legalitat amb la total convivència i col·laboració necessària de la tercera pota del poder democràtic que és la justícia (en minúscula en aquest cas).
Jo no sé si em sento gaire segur en un estat en el que mitjançant la invocació de raons de natura superior es poden conculcar els meus drets fonamentals. De fet, no m'hi ento gens.
La diputada Gloria Elizo, d'Unidas Podemos, en un article molt interessant escrit el juliol de l'any passat ("Deconstruyendo a Villarejo IV. Las alcantarillas giratoria), afirmava: "un Estado ayuno de cualquier cultura republicanaa de servicio público, de militancia democrática o de respecto a la Ley. Todo es dinero, menos el dinero, que es poder. La verdadera burla no es reírse en la cara de la ciudadanía, es repetir el truco una y otra vez delante de todos los que están en el ajo, demostrando entre bromas que, ni aun así, el público se entera".
I escriu avui el periodista Toni Soler una reflexió que veu de la mateixa sensació que la de la Gloria Elizo: "el llistó de la decència política a Espanya està tan baix, que gairebé es podria afirmar que l'administració actua sense por de les conseqüències. No és que -com es diu de Las Vegas- el que passa a les clavegueres es quedi a les clavegueres. Al contrari, aquí la merda aflora de forma periòdica, però no esquitza ningú, s'autodissol enmig del silenci mediàtic i acaba arxivada, oblidada, o fins i tot incorporada al relat dominant".
Es pot dir més alt, però no més clar. El cas Catalangate, com tots els que han succeit abans i els que passaran més endavant (dono per descomptat i amb molt pocs dubtes que l'espionatge a l'independentisme continuarà) acabarà tan oblidat i arxivat com els centenars de pàgines de la investigació del fiscal suís Bertossa en relació a la forturna de Joan Carles I que no va tenir més remei que abandonar el desembre de 2021, després de l'imprescindible "afinament" amb resultat final d'arxivament de diligències que pels afers investigats en relació a l'emèrit, va determinar la fiscalia espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada