Avui, amb el cor trencat pel dolor he d'escriure, perquè el cos m'ho demana, sobre la mort d'un àngel que ens ha deixat, molt, molt, molt abans d'hora.
Al llarg d'aquests gairebé 10 anys que porto mantenint viu aquest blog he escrit, per desgràcia, un nombre molt considerable d'obituaris, començant pel del meu pare, del que ben aviat farà 10 anys que ens va deixar. He escrit sobre bons amics traspassats malauradament abans d'hora, també de persones amb molta projecció pública. El que vaig escriure sobre la Tatiana Sisquella va ser un dels articles que més m'han llegit en aquest blog.
En tots els casos però, van ser persones que havien viscut una vida més o menys plena. Mai no acaba de ser del tot plena aquesta vida que se'ns ha donat, encara que s'hagi espremut tant com s'hagi pogut, perquè en general no ens en volem anar, malgrat que hi pugui haver excepcions. Diguem que "plegar de viure" (manllevo el títol dels meus professors universitaris Joan Estruch i Salvador Cardús) és una opció extremadament minoritària.
En reflexionar sobre això no puc evitar pensar en el meu avi matern, Miquel Alsina, que amb gairebé noranta-cinc anys, pràcticament cec i amb un càncer de pròstata de cavall, s'aferrava a la vida d'una forma increïble, gaudint de cada raig de sol, de cada carícia de les filles o els nets, de cada paraula carinyosa dels cuidadors, de cada bri de vida, a la residència d'avis a Calonge on el vam haver de portar quan ja necessitava atenció permanent.
Dissabte al vespre ens va deixar un angelet que es deia Ona Caballeria Molist, que no tenia encara ni 5 anys, i que un tumor cerebral se l'ha endut de forma despietada just quan començava la seva vida. El càncer, aquest gran enemic pel que malgrat que la medicina hagi fet progressos extraordinaris en els darrers anys -com ho demostra el grau de curació de tumors que fins fa ben poc eren causa de mort pràcticament assegurada- continua per desgràcia cobrant-se massa víctimes. És encara un enemic que en persones joves s'expandeix a una velocitat tan extraordinària que als que ho hem vist de prop, ens ha deixat bocabadats.
L'Ona, era la filla petita de la Laura i en David i va ser una nena amb una vitalitat, una simpatia i unes ganes de viure que ens encomanaven als veïns quan ens trobavem a l'escala o passejant pel barri. Ras i curt, tot i ser tan petita, irradiava boníssimes vibracions.
L'Ona portava el somriure enganxat a la cara. Tenia una simpatia natural i una personalitat que despertava alegria. Només veure-la i saludar-la era una càrrega d'energia positiva.
Si enterrar un pare, una mare o un avi ja és difícil, té certament un molt de contranatura enterrar un fill, un ésser humà que tot just es desperta a la vida i que comença a emprendre el seu camí. I que trenca el sentit lògic i seqüencial de tot plegat.
És una forma de robatori per a l'Ona, ara que començava a fer els primers amics i que despertava a la vida amb tot el seu encant; però ho és sobre tot pels seus familiars, pares, avis, cosins, tiets als que aquesta pèrdua irreparable els costarà de pair. Una forta abraçada, des d'aquestes línies per a la Laura, en David i la Júlia, la seva germana gran, i la resta de la seva família que han fet tot allò que es podia humanament fer i fins i tot més, per intentar aconseguir un miracle, que finalment no ha pogut ser.
Els que t'hem conegut, Ona, no t'oblidarem mai. Només podem desitjar-te que allà on vagis, el viatge sigui plàcid i el camí ben llarg. El teu cos ha marxat, però només el teu cos. El teu cor i el teu somriure romandran sempre entre nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada