Aquest matí he sortit -ben d'hora, ben d'hora- a córrer des de casa meva direcció a Domeny, on hi ha la fàbrica de la Nestlé, un recorregut que faig des de fa anys, amb diferents subcircuits depenent del temps del que disposo. Anant cap a Fontajau a l'alçada de la rotonda a Josep Tarradellas cantonada Passeig de la Devesa -que avui he sabut que s'anomena Plaça de l'Assemblea de Catalunya- he tornat a veure el blidatge de tanques als voltants d'aquesta plaça i als espais colindants. Blindatge com si de la prevenció d'una guerra civil es tractés. No és nou, però cada any és més contundent. Més incomprensible.
Una de les poques coses bones de la pandèmia de Covid és que al 2020 els residents al barri de la Devesa no vam haver de patir l'incivisme i les misèries associades a les Fires de Sant Narcís de Girona. Amb això no vull dir que estigui en contra de les festes, m'és més aviat indiferent, fins al punt que del 2015 al 2019 amb els meus fills ja d'una certa edat, hem aprofitat aquests dies per a marxar amb la meva dona i amics ben lluny de Girona per a tornar quan de les Fires ja només en queda el record, però sí que crec que determinades tradicions s'haurien de repensar.
Quan arriben aquestes dates, més enllà de les mosques (i enguany la plaga de bernats pudents -Halymorpha Halys- que hi ha a la Garrotxa i comarques confrontants), hi ha dos afers recurrents que m'enerven cada vegada més.
Deu ser cosa de l'edat, però les fires de Girona en el seu vessant "activitats lúdiques" al barri de La Devesa (associades a incivisme salvatge generalitzat) i el canvi d'hora que amb estultícia extrema les autoritats europees s'entesten a continuar mantenint quan no hi ha cap avantatge objectiu a oferir, són dos temes que fa temps vaig decidir deixar d'aguantar. Per això marxo de Girona, per oblidar les Fires i el canvi d'hora. Aquest any no serà una excepció. No marxem de vacances però sí de cap de setmana, ben lluny dels excessos de la Fira.
Si ho hagués de definir amb cert sarcasme diria que les Fires de Girona són aquella manifestació suposadament festiva en la que:
- Hi ha una fira de mostres anacrònica (el "sertamen" en diuen els gironins de tota la vida) a la que dubto que ningú hi faci negoci -aquest any hi ha un 30% menys d'assistents-. No és només anacrònica, és moooooolt anacrònica. Previsible, repetitiva i passada de moda. En el món de la digitalització i la globalització aquest esdeveniment s'hauria de reinventar, o deixar d'existir. Molts en diríem bé sobre tot els veïns del carrer Joaquim Vayreda i voltants.
- Apareix tot un col·lectiu de gitanos que venen globus, castanyes, patates fregides i d'altres, que són nombrosos i que no veig per Girona durant la resta de l'any.
- El nivell de comes etíl·lics assoleix els seus màxims anuals (la constatació més fefaent és que hi ha ambulàncies de campanya a la zona de La Copa).
- Les infraccions per aparcament il·legat també s'enfilen als rècords de tot l'any, a l'igual que les molèsties que es causen als veins del barri de La Devesa. Impossible aparcar pels residents durant els dies punta.
- L'olor de pixats a les cantonades, barrejada amb l'olor de maria provoca espasmes als narius dels més resistents.
- Les restes de l'incivisme dels salvatges que practiquen el "botellot" converteixen un barri habitualment bonic -la resta de l'any- en un abocador sense límits (en Castellà ho podríem anomenar "estercolero"). M'he passat anys sortint l'endemà de Sant Narcís a passejar amb la gossa portant una motxilla buida per a recollir restes de les orgies alcohòliques de la nit anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada