No és la primera vegada que escric sobre Manuel Valls en aquest blog. I he d'admetre que la primera que vaig escriure sobre ell en aquest blog va ser en positiu. De fet però, més que sobre ell vaig escriure sobre França i una meritocràcia de la que ja ens agradaria gaudir aquí.
El 1 d'abril de 2014, amb 51 anys, el ciutadà català nacionalitzat francès a l'edat de 19 anys, esdevenir primer ministre de França, després d'haver ocupat el càrrec de ministre de l'interior.
Però la seva trajectòria política al partit socialista francès va ser erràtica, fins l'extrem que va defensor el no, a la constitució europea (al referèndum francès de 2004 ell va defensar el no, tot i que va haver d'acabar fent campanya pel sí).
Cinc anys després del meu primer article, li vaig tornar a decidar una altre article, el 14 de febrer de 2019, que vaig titular (parafrassejant el meu amic palamosí Roger Denoix): "Le fou dangereux".
Entre d'altres: "Un individu que abandona el Partit Socialista Francès cinc minuts abans que el facin fora, que no volia acceptar la idea d'una Constitució Europea (ho va acabar fent per disciplina de partit), que és un ésser que ha fet de la política un modus vivendi, i que com a tal, no té ni la més mínima vergonya per associar-se amb els Ciudadanos per a concórrer a l'alcaldia de Barcelona, sense programa, sense coneixement, sense altre objectiu que el de la pura supervivència, és efectivament una persona de la que hom no es pot refiar".
I ara, arran de la seva decisió d'abandonar la política municipal i tornar a França per reprendre la seva carrera allí, anunciada ahir en una entrevista a "El Mundo", em pregunto si algú li exigirà el retorn dels 20.000 euros al mes que un grup d'empresaris i prohoms li va estar pagant per a finançar la seva vida i la seva campanya a les eleccions municipals de Barcelona de maig de 2019.
Aleshores jo ja estava completament segur del seu oportunisme, i per extensió, estava convençut que no duraria a Barcelona ni tan sols un mandat sencer. Per què? Doncs perquè malgrat que ell ho havia negat repetidament (el seu fariseisme és de traca i mocador) el seu pas per l'ajuntament de Barcelona era purament instrumental, com a punt de partida per articular un lideratge a l'entorn del partit dels Ciudadanos, i de fet, va estar a punt d'aconseguir-ho, però tant l'Albert Rivera com la Inés Arrimadas li van veure el llautó, i amb criteri, van decidir només associar-se a "Barcelona pel Canvi" la plataforma que ell va crear i amb la que tenia la intenció -si els seus resultats electorals eren bons- de fer el salt a la política espanyola.
Un magre resultat de poc més de 99.000 vots a les municipals de 2019, un 13,8% del total i 6 regidors, 3 per Barcelona pel Canvi i 3 per a Ciudadanos (com sabran els lectors, aquesta coalicció va durar de Nadal a Sant Esteve...), a anys llum del que ell s'esperava, ja anticipava la retirada que aquest cap de setmana ha fet oficial. És el que els passa a molts oportunistes, divos d'ells mateixos, amb una marcada tendència a sobrevalorar-se i a pensar que tenia les portes obertes a la política espanyola només per haver nascut a Barcelona i ser un antiindependentista declarat. No cal ni dir que el senyor Valls es veia a sí mateix un dia no molt llunyà, com a futur president del govern espanyol. Aquesta, i no cap altra, era la finalitat última.
Si ha esperat a mig mandat municipal per formalitzar la renúnicia -de fet ho va comenzar a anunciar l'octubre de l'any passat- és una vegada més per tacticisme (se'n torna a França amb la intenció de tornar a fer política allí i quedaria com una taca al seu expedient haver plegat l'endemà de la seva derrota) i/o pel fet que la seva esposa Susana Gallardo, hereva de Laboratoris Almirall i obertament anticatalanista té la feina a Barcelona. De fet, Gallardo ja és propietària d'un pis de luxe a Paris, adquirit recentment, cosa que pot indicar la intenció de Valls de tornar a la vida política francesa (pel que sembla té una sòlida amistat amb Emmanuel Macron).
Els aposto doble contra senzill que vista la trajectòria del personatge aquests darrers anys, la seva vida política, a França, Barcelona o Vladivostok està més morta que viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada