La utopia de la separació de poders

S'atribueix al moviment de la Il·lustració Francesa, i en particular al filòsof i polític Baró de Montesquieu, el desenvolupament del cos teòric de la separació de poders, que per primera vegada en la història de la política entesa com a la gestió de la "res publica", la cosa pública, distingueix, 50 anys abans de la Revolució Francesa, entre els poders executiu, legislatiu i judicial, com a garantia de la defensa dels ciutadans respecte dels abusos del poder concentrat en una sola persona o institució. Aquesta teoria també va ser profusament defensada i argumentada per Jean-Jacques Rousseau o als artífex de la independència dels Estats Units, Jefferson i Hamilton.

Homes cultes, il·lustrats i generosos que van entendre que el despotisme i la monarquia absoluta no tenien cap possibilitat de prosperar en un món de persones amb un accés cada vegada més gran a la informació i a la cultura. Segurament si aquests prohoms avui aixequessin el cap des de les seves tombes s'indignarien de forma indescriptible quan veiessin la utilització partidista, esbiaixada i corrupta del poder judicial per part de la classe política. En els casos dels Estats Units i d'Espanya aquesta vergonya seria particularment punyent.

El cas dels Estats Units, del que ja vaig escriure en aquest blog fa uns dies, es particularment punyent. Mai abans a la història de la democràcia nord-americana, un president dels Estats Units havia abusat de la seva funció de tal manera com ho està fent Donald Trump. Una de les potestats del president és la de proposar el nomenament de jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. Proposta que ha de ser posteriorment ratificada pel Senat. Conculcant la voluntat de la jutjessa Gainsburg, que va morir de càncer fa un parall de setmanes (va deixar escrit que era la seva voluntat que la jutjessa o el jutge que la substituís fos escollida pel president que es designés a les eleccions presidencials del 3 de novembre), Trump va designar la setmana passada una jutgessa ultraconservadora com a substituta.

Per què ho va fer? Doncs perquè Trump sap que si perd les eleccions es veurà probablement inmers en un allau de demandes de tota ordre i condició, i perduda la condició d'aforat -donada la quantitat i la magnitud dels escàndols en els que està embolicat- la seva probabilitat d'acabar imputat i a la presó és significativament elevada (frau fiscal, estafa, abús de poder, difamació, pressumptes abusos sexuals,...). Per això, en una fugida cap endavant sense precedents, ja ha afirmat per activa i per passiva que, si perd, no acceptarà el resultat de les eleccions (seria insòlit als Estats Units, on el fair play fins ara ha institucionalitzat que el perdedor en vots electorals sempre ha reconegut la victòria del guanyador) i les impugnarà. Si ho fa davant el Tribunal Suprem òbviament confia en que els seus nomenaments acabaran posicionat-se al seu favor. Macabre però tristament plausible.

I a Espanya? Doncs l'escàndol de la renovació de la cúpula de l'orgue que governa el poder judicial espanyol (Consejo General del Poder Judicial -CGPJ-) em té antropològicament fascinat. Aquest orgue, presidit per Carlos Lesmes (durant 4 anys Director Genral de relacions amb l'Administració de Justícia, nomenat per José Maria Aznar), està en funcions i té els càrrecs caducats, atenció, des de fa dos anys. Però com sigui que es requereix una majoria del tres cinquenes parts del Congrés per a la seva renovació i el PP no s'hi avé (i VOX tampoc), el CGPJ segueix en funcions.

Com en el cas dels Estats Units, el problema és que un orgue en funcions, segueix fent nomenaments clau a la judicatura, com va passar la setmana passada. Què és el que provoca aquesta situació tan anòmala? Doncs que de facto, el CGPJ, més polititzat que mai, s'ha eregit en un contrapoder del govern central i en un obert defensor de la monarquia i la figura del rei. El paper de PP i VOX hi té molt a veure. El CGPJ té avui una majoria conservadora, començant per un president nomenat pel PP i que va ser alt càrrec del gover d'Aznar entre 1996 i 2004. Sembla un secret a veus que mentre hi hagi al poder executiu la coalicció Unides Podem/PSOE, la ultradreta es negarà a acceptar la renovació de la cúpula judicial, senzillament perquè ja els va bé. Un interès partidista que poc té a veure amb el sentit d'estat i amb el bé comú. Per què, doncs pel mateix motiu que als Estats Units. Una renovació ara, implicaria una més que probable majoria progressista al màxim orgue de la judicatura, i això el PP no està disposat a acceptar-ho, perquè pensa que aniria en detriment dels seus interessos.

Alguna cosa no funciona prou bé al sistema com perquè un orgue tan important faci tan de temps que estigui bloquejat (i que malgrat això continui exercint el funcions "com si no passés res", en una perversa disfunció del sistema polític espanyol). Ho estem vivint a diari en sentències que, si més no, fan qüestionar la imparcialitat i la ceguesa de la justícia. Només cito un exemple d'aquests darrers dies: Rodrigo Rato i els encausats per la sortida a borsa de Bànkia exculpats; Quim Torra inhabilitat dos anys per despenjar una pancarta fora de termini.

Però aquesta és l'amplitud de mires de la dreta extrema i l'extrema dreta, molts membres de la qual han obtingut importants títols universitaris i màsters en una de les més prestigiones universitats del planeta: la Rey Juan Carlos Primero.