Acabava el meu blog d'ahir escrivint sobre la manca de confiança i credibilitat que transmeten els (nostres) polítics. Avui n'hem tingut una mostra encara més palmària. De fet dues.
Aquest matí unes declaracions molt poc precises i precipitades del conseller de Treball El Homrani (ERC) en una entrevista a RAC1 han generat als mitjans (que mengen d'un altre plat que la resta dels mortals) una gran polèmica (autoalimentada, que d'això els mitjans, que han d'omplir mooooooltes hores de programació, en són mestres) sobre si arran de la publicació d'un comunicat acordat el diumenge entre representants de Treball, Patronals i Sindicats, el teletreball esdevé obligatori o no.
És obvi que els mitjans, com gairebé de costum, han embolicat la troca d'una forma completament innecessària, ja que qualsevol lector ben informat (per no parlar, per descomptat dels periodistes) hauria de saber hores d'ara que les competències en matèria laboral no estan transferides a la Generalitat i per tant és potestat de l'Estat regular sobre la, en tot cas, obligatorietat del teletreball. Aquí des de Treball s'ha acabat (a consciència o no, però el que compta és el que ha acabat succeint) generant una gran confusió entre la conveniència i l'obligatorietat.
Però com que la cohesió del govern de la Generalitat brilla per la seva absència (i el talent encara més), al cap de molt poca estona de les declaracions de El Homrani i segurament a instàncies dels periodistes, la consellera de Presidència Budó (JxCat) -la del Trio Calavera del primer confinament- ha sortit de forma contundent a desmentir el conseller de Treball (recolzada pel conseller d'Empresa Tremosa (JxCat), afirmant el que és una realitat inqüestionable (absència de competències), però d'una forma que només denota una total descordinació entre conselleries, una profunda rasa entre JxCat i ERC, en el que sembla l'escenificació de "dos governs dins el govern" i una imatge de desgovern absolut. Una vergonya (el pitjor és que no sembla que les eleccions del 14 de febrer de 2021 ens hagin de portar res millor...).
Sembla clar que el vessant ERC (encapçalat per Alba Vergés, àlies "com no podia ser d'altra manera") advoca pel que vindria a ser un potencial i proper confinament total (limitat en el temps) mentre que el vessant JxCat voldria preservar tant com es pugui l'activitat econòmica. Declaracions com les del metge Oriol Mitjà, opinador radiofònic i televisiu polemista per excel·lència que sembla postular la màxima de "o confinament total o extinció de l'espècie", no ajuden a posar una mica de seny i tranquil·litat a una més que complexa realitat que és pluridimensional, tot i que determinats talibans només en vegin un sol angle.
Semblaria coherent que el Govern de la Generalitat tingués una veu única i una posició clara que no confongués la ciutadania cada vegada que se'ls posa un micròfon davant dels morros (perdoneu-me la vulgaritat, però és així com em sento) i que com a complement, els polítics que ens representen prenessin decisions raonables i raonades sense estar tirant globus-sonda cada mitja hora per determinar si les mesures que es proposen seran o no mínimament acceptades. Aquesta no és manera de fer. L'actuació del Govern avui em transporta a "La parte contratante de la primera parte" de la mítica pel·lícula dels germans Marx "Una noche en la ópera". Diàleg per a besucs.
Una prova del que dic -i això enllaça amb el que deia al primer paràgraf- és la portada de La Vanguardia d'avui: "Els experts advoquen per un confinament total de 15 dies a Catalunya". El títol de per sí, ja és prou equívoc, ambigu i per posar els pèls de punta (sobre tot si no hi ha cap decisió presa. Qui són els experts? Quina extensió de confimanent? Què vindrà després dels 15 dies?...preguntes sense resposta).
Però és que el subtítol de la notícia és encara pitjor: "El Govern sospesa sol·licitar l'ampliació de l'alarma per decretar el tancament domiciliari amb escoles obertes, o només els caps de setmana". Sense entrar a valorar la correcció lèxica i gramatical del subtítol (lamentable), això és una prova evident de l'entropia i el caos en el que la mediocritat dels polítics i per extensió dels periodistes que els donen veu, sumeixen la ciutadania.
No és estrany doncs que aquesta confusió que van sembrant els polítics generi angoixa, ansietat i desconcert absolut. Avui m'ha costat Déu i ajuda explicar a la meva mare (a pregunta seva) quina és la situació actual respecte al que es pot fer, al que està prohibit i al que vindrà. Tinc molts companys de feina i amics que han decidit desconnectar de les notícies i que només escolten música, ja que vist l'alarmisme en el que ens han instal·lat, és molt millor estalviar-se l'angoixa del potser, fins a tenir la certesa del "ara ja, sí".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada