Avui ha estat un dia trist, fosc com ho va ser ahir. Primer perquè malgrat que hi poso tota la intel·ligència, tot l'esforç i tota l'empatia de la que sóc capaç em veig en la total incapacitat d'entendre determinades decisions de polítics que condicionen la meva vida.
I no parlo de les estupideses, que ratllen el que hauria de tenir la consideració de responsabilitat penal, d'un feixista recalcitrant, indecent i indigne que és Santigo Abascal (ni un sol dia de contribució a la Seguretat social en un contracte amb una empresa privada en tota la seva vida professional), que gosa presentar una moció de censura que sap que perdrà per goleada, però que tot i així s'obstina en tirar endavant, per a lluïment personal. Tampoc parlo de les barbaritats que va proferir la diputada Andrea Levy a la comissió de cultura del Senat fa pocs dies, on francament, o la meva percepció està molt esbiaixada o aquesta senyora -que durant un temps vaig considerar una alenada d'aire fresc al PP- estava parlant sota l'efecte d'alguna substància, com a mínim altament excitant, com es por veure en les imatges que -Deo Gratias- profusament s'han encarregat de transmetre les xarxes socials. Com aquests dos agitadors profesionals -aquests d'extrema dreta- n'hi ha d'altres d'extrema esquerra, de suposats independentistes i altres personatges de molt baixa estopa. Com agraim, ai las! les intervencions del diputat del PNB Aitor Esteban, que ens transporta a un parlamentarisme malhauradament extingit.
Parlo en primer lloc dels polítics de la Unió Europea, que malgrat promeses repetides fins a l'extenuació, han estat incapaços d'acabar amb la barbaritat i el despropòsit -en ple Segle XXI, atenció- del canvi d'hora. Ahir diumenge, a les sis de la tarda ja era fosc. Per què? Doncs hores d'ara ningú amb dos dits de seny i de sentit comú és capaç d'explicar-s'ho.
Durant els darrers 10 anys de la meva vida, he escrit diversos blogs al respecte, he enviat cartes a la Unió Europea, i he fet esforços racionals per a intentar comprendre la necessitat de l'horari d'estiu i el d'hivern, en ple Segle XXI repetido. Ningú no m'ho explica i ningú -amb una mica de sentit comú- no s'ho explica, però les inèrcies, que tot ho maten, fan que la realitat ens porti a que ahir -dia que es van tornar a limitar les nostres llibertats com no passava des de la Guerra Civil espanyola, primera onda de la pandèmia exclosa- a les 6 de la tarda ja fos fosc, acabant d'enfosquir un dia que ja de per sí era una bona taca negra a la nostra societat.
Un altre estat d'alarma. Un toc de queda que, excloent el confinament, ningú de les generacions nascudes a partir de 1950 no havia viscut en aquest Estat. El més fantàstic però, és l'acceptació acrítica i reasignada del mateix per part de tothom. En una resolució notificada en roda de premsa sense preguntes, un diumenge 25 d'octubre a les 5 de la tarda. Com va escriure el gran García Lorca al seu Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías: "El otoño vendrá con caracolas, uva de niebla y montes agrupados, pero nadie querrá mirar tus ojos, porque te has muerto para siempre...a las cinco de la tarde". Hem fet botellots i raves, tot il·legal, tot amb nocturnitat i al·levosia, i no ha passat res. Només que ha calgut el toc de queda com a única opció per a regular la mobilitat. Una vigilància policial que ens han fet passar com si fos en defensa nostra.
Em fa una mica la mateixa sensació. La llibertat com la va entendre una generació que va sobreviure una guerra i una dictadura està a punt de morir per siempre. Si hom tingués la sensació que és un sacrifici que cal fer perquè els gestors de la "res publica" ho fan amb coneixement de causa per a preservar la nostra salut i els nostres drets, doncs encara ho podria entendre i assimilar.
Però res, de res, de res. Malauradament. Una moció de censura en plena segona onada de la pandèmia i els diputats pagats pel poble malbaratant el seu temps. Uns polítics que s'insulten i escridassen amb un profussió d'odi i de radicalisme que és no difícil, sino impossible de comprendre. Una polarització cap a una radicalització ideològica que no accepta ni diàleg, ni debat ni matisos. Només l'adscripció acrítica al seu ideari. O amb mi o contra mi. Aquest és el lema (únic).
A Catalunya no és que estem gaire millor. L'espetacle vergonyós de les baralles entre Junts per Cat i Esquerra, malgrat el que diuen les enquestes del CEO (volem solució als problemes que ens afecten i la independència pot esperar) continua com si no estessim en temps d'alarma màxima. No els interesa la ciudadania, a cap d'ells, només els seu propi bé. Avui s'ha sabut que en Quim Torra, personatge gris que mai no hauria hagut de ser nomenat President de la Generalitat (un escàndol que el sistema no hauria de permetre,...com el fenomen Vox, o com que personatges com Ronald Reagan o Donald Trump puguin arribar a la presidència dels Estats Units) té dret a cobrar íntegrament la seva pensió d'ex-president de la Generalitat. Com deien els de la Generació del 68: "Arrêtez le monde, je veux descendre". Una altra vergonya del sistema que no té nom.
I així ens van les coses. Premsa polaritzada com mai. Polítics radilalitzats que no pensen estratègicament ni per a la ciudadania, només per a ells mateixos, autoalimentant-se en la podridura del sistema. Un sistema que ha esdevingut una finalitat en sí mateixa. Manar. Esser reelegit. Seguir cobrant, seguir manant. Perpeturar-se. Amb més dissimul que Lukaixenko però intentant perpetuar-se de tota manera.
Una Europa que ens mira de reüll però que tampoc no s'acaba de creure ella mateixa, amb les fronteres exteriors farcides de problemes (immigració i ara mateix Turquia) i una situació respecte de la pandèmia que és incapaç de gestionar com una veritable Unió.
I el pitjor de tot plegat. Els polítics són incapaços de posar-se d'acord en les coses importants. Com són també incapaços de transmetre fiabilitat i confiança, i això no fa altra cosa que incrementar el neguit i l'estar d'ansietat dels administrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada