Com que ja ens hem acostumat a les males notícies sobre l'evolució de la segona onada del Coronavirus, tots plegats, en un exercici d'assèpsia mental d'altra banda completament imprescindible (sino tots entraríem en depressió), no només ja prestem poca -o menys- atenenció a les notícies del nous contagis i a les estadístiques de nous hospitalitzats i morts, hem acabat deixant les notícies de la pandèmia en segon pla i busquem d'altres informacions que ens omplin, ens indignin o ens alegrin una mica aquesta poc edificant part de la Història que ens està tocant viure.
La setmana que es va acabar ahir ha vingut marcada entre d'altres per tres notícies que han acaparat l'atenció de mitjans, tertúlies, twitter i d'altres xarxes socials. Una catalana, una espanyola i una dels Estats Units, amb -òbviament- repercussió mundial.
Catalunya
La notícia catalana és l'enèssim despropòsit de la junta directiva del Barça presidida per Bartomeu en relació a la moció de censura. A un ciutadà mínimament informat li ha de costar el que no està escrit entendre com una junta que, amb dos representants a la comissió de validació de signatures, té la certesa que 19.380 socis han votat a favor de la moció s'entesti a entorpir i allargar innecessàriament el que és un clam, no només dels socis del Barça sino de bona part dels simpatitzants, la dimissió de la pitjor junta directiva de la història del Club.
Vaig sentir el divendres tarda com entrevistaven al "Tot costa" de Catalunya Ràdio el cap de l'assessoria jurídica del Barça, un tal Gómez Ponti, que em va semblar un personatge tan indigne que per no saber, no sap ni dir mentides. Va explicar, amb el to xulesc que tenen els sobrats, un sopar de duro sobre la denúncia a la Guardia Civil dels 300 vots pressumptament fraudulents (que d'altra banda ja havien estat anul·lats del recompte, i per tant exclosos) tan, tan fluix, absurd i increïble, que des del cotxe vaig sentir vergonya aliena. La junta caurà, o en la moció de censura o en les eleccions del març de l'any vinent si finalment aconsegueixen aturar-la en un exercici de filibusterime judicial. Em costa entendre què passa pel cap d'aquests bastards, atrinxerats a la junta directiva. Com poden tenir una intel·ligència emocional tan petita com per no entendre, després de tot el que ha passat, que el seu temps ha acabat i que si els quedés una espurna de dignitat haurien de plegar demà mateix, dia de la hispanitat. Però no ho faran, sortiran vençuts i humiliats, i la vikipèdia i els llibres d'història els recordaran per sempre més com la junta dels pitjors.
Espanya
Una altra mostra d'estultícia i indignitat és la que ha vingut de la mà de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Díaz-Ayuso, el seu conseller de sanitat i l'alcalde de Madrid, pel que fa a l'aplicació de l'estat d'alarma a la Comunitat de Madrid. Quan tothom, en particular la comunitat científica, diu que quelcom és blanc, entestar-se a defensar que és negra és d'una baixa altura de mires que hom pensa que ni políticament els pot sortir a compte.
Als contubernis capitalins de la dreta extrema i l'extrema dreta només hi ha una màxima, una consigna, que passa per qualsevol mena de maniobra i tàctica, encara que sigui a costa de posar en risc la salut dels seus conciutadans: acabar amb Pedro Sánchez i el govern de coalicció que president. La ràbia, l'odi, són de tal magnitud que aquest col·lectiu només té una bandera, la del tot s'hi val. Avui la Joana Bonet menciona dues frases de dos representants de l'extrema dreta que fan posar els pèls de punta, i amb això està tot dit. Santiago Abascal: "el lunes obliguemos a los mafiosos a dimitir". Rosa Díez (la que va transmutar de socialista a reaccionària): "La soberbia, el despotismo y la falta de empatía es lo único que inspira la acción del psicópata. Este hombre es un peligro para la seguridad nacional". Aquest és el nivell, i així ens van, col·lectivament, les coses.
Estats Units
El contagi de coronavirus per part del president Donald Trump, el seu ingrés en un hospital militar de Virgínia i la seva miraculosa recuperació han omplert pàgines i pàgines de la premsa i hores de telenotícies.
No sóc dels que mai hagin defensat la teoria de la confabulació, però ha arribat un moment que, donat l'abast de les mentides que ha proferit el president nord-americà, hom pensa que tot és possible. Un home obès de 74 anys no es pot recuperar d'un dia per un altre d'una forma tant miraculosa. Ni prenent aromes de Montserrat (llegeixi's el meu blog anterior per entendre'n el contexte) aquest guariment pot explicar-se de forma racional. Segons diversos mitjans, els metges van passar de considerar que el seu estat era crític, amb necessitat de respiració assistida, a una curació quai màgica gràcies a la "poderosa ciència mèdica dels Estats Units", la recepta de la qual el president posarà a disposició als seus conciutadans, de franc.
No m'ho crec. Penso que Donald Trump no va contreure el coronavirus, i que tot es tracta d'una campanya orquestrada políticament des de presidència i dels seus assessors de campanya per tal de mirar de revertir unes enquestes qu el donen perdedor. Potser va tenir un costipat ford, fins i tot una grip, però no un coronavirus. No tinc cap dubte que Neil Armstrong, Aldrin i Collins van arribar a la Lluna (malgrat que encara -i cada vegada més- abunden les teories negacionistes) però no estic gens, gens, convençut que Donald Trump hagi estat malalt de Coronavirus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada