divendres, 4 de novembre de 2016

Referèndums i poders fàctics (I)

Em crida poderosament l'atenció la notícia que va aparèixer en premsa ahir al vespre en relació a la denúncia que dos ciutatans britànics contraris al "Brexit" van interposar en un jutjat de Londres.

Per si algú no s'ha assabentat encara de què va la cosa, es tracta que un jutjat ordinari britànic ha fallat, a petició d'una denúncia d'un grup de particulars encapçalats per una filàntropa i un perruquer (contraris al "Brexit"), que el Parlament Britànic sigui l'orgue que "ratifiqui" el resultat del referéndum del passat 23 de juny.

El filòsof Josep Ramoneda feia, la setmana passada, una interessant reflexió en relació als referèndums, on curiosament analitzava fil per randa la situació que ara s'acaba de produir a la Gran Bretanya, i que podria resumir-se  amb el subtítol del mateix article: "El poder és coacció, i prefereix el conflicte als riscos d’una solució acordada". De fet, com tot lector haurà descodificat ràpidament, la reflexió de Ramoneda està molt inspirada en el procés català i la reiterada petició de referèndum per part de les institucions catalanes.

Diu Ramoneda: "El qüestionament dels referèndums va molt bé a Espanya per deslegitimar la pretensió de l’independentisme. La globalització s’ha convertit en la gran coartada de l’immobilisme: la capacitat de decisió és limitada, anem a espais polítics d’escala més gran, diuen. Les dificultats d’Europa i les incerteses de la mundialització haurien de fer reflexionar".

I aquest és el gran problema de fons, que als poders fàctics, a Madrid, a Londres, a Brussel·les, a Washington, a Moscou,.....tenen una gran resistència al canvi. L'immobilisme i el status quo és la garantia de que tot es farà "com cal", òbviament, com cal als seus interessos. El "mejor no meneallo" l'hem vist de forma vergonyant en l'abdicació covarda del PSOE envers el PP, fent bona la consigna que Rajoy no es va cansar de repetir a Antonio Hernando: "Ustedes son muy parecidos a nosotros", i aquesta és una de les poques veritats que Rajoy ha dit des que va ser investit president del govern español el desembre de 2011. Són la representació del "seny", de l'Europa que demana retallades i la submissió absoluta a unes polítiques que perpetuen la desigualtat i desmunten, de manera flagrant l'estat del benestar pel que van lluitar els nostres pares. 

Una notícia que no és sorprenent a Espanya, poc favorable a les consultes participatives, a la democràcia directa, o simplement a la democràcia en estat pur, no deixa de ser-ho -i molt- en un país de consolidada tradició democràtica, segurament la democràcia més avançada del planeta.

El que es pot concloure d'això que acaba de passar a la Gran Bretanya, i és una conclusió que fa molta por, és que la "City", per simples i purs interessos econòmics, no està disposada a acceptar la sortida de la Unió Europea (que conceptualment no li agrada però que des d'un punt de vista econòmic li és més convenient que no pas el contrari) i per això intenta, de totes totes corregir allò que el poble ras ha decidit equivocadament i inopinada. Els poders fàctics es rebelen a acceptar que una qüestió complexa, ambigua i amb molts matisos com la pertinença a la U.E. pugui ser votada, qüestionada i finalment rebutjada per la "plebs", pels "serfs de la gleba". Què caram s'ha cregut el "populatxo"? sembla que pensin.

A aquest ritme, aviat s'acabarà qüestionant el sufragi universal. No és la primera vegada que sento la següent reflexió: "El meu vot de ciutadà culte, amb formació superior i net pagador d'impostos ha de tenir el mateix valor que el d'un obrer sense estudis i a l'atur?".

Doncs ara, un jutjat britànic sembla que a alguns els acabi de donar la raó. Preocupant, molt preocupant.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada