La polèmica sobre el Català

Darrerament ha tornat a sorgir amb certa força la polèmica sobre el "status" que el Català hauria de tenir en una hipotètica república catalana independent. El Grup Koiné ha impulsat un document, subscrit per més de 170 acadèmics, docents i professoris universitaris, que vol obrir de bat sobre la llengua catalana, considerant que "la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica".

Aquest grup, i d'altres postul·len que, malgrat professar el més profund respecte a les altres llengües que es parlen a Catalunya, i en particular pel Castellà, la situació actual de la llengua Catalana (degut en part a no tenir un Estat que la defensi i en part per una situació fàctica de bilingüisme que  sempre acaba perjudicant la llengua més feble), és tan delicada, que només es podria defensar des del nou Estat si fóra l'única llengua oficial.

No entraré en la polèmica, tot i que entenc perfectament els seus arguments, ara bé, és evident que una gran part de la població de Catalunya, com a mínim un 50% té com a llengua vehicular -i en molts casos única- el Castellà. I aqusta és una realitat indefugible, i que a més a més, ha de formar part de qualsevol concepció de Catalunya en el futur. I a partir d'aquí si les dues llengues haguessin de ser co-oficials, o el Català tenir una certa preferència (que li atorgaria el status de llengua pròpia de Catalunya i a més a més la més feble) aquest ja seria un altre debat, que jo centraria precisament en això: co-oficialitat amb una  discriminació positiva a favor del Català.

Però aquest no és el tema que més em preocupa, perquè en definitiva no deixa de ser altra cosa que una forma de fer política. Em preocupa més la salut del Català actual com a llengua culta, com a llengua d'ús diari tot preservant-ne la seva riquesa secular. Aquest, és per a mi, el gran perill, i no si el Català és més o menys oficial.

Em preocupa el deteriorment, la residualització, l'empobriment com a conseqüència de la influència desproporcionada tant del Castellà com de l'Anglès. És una situació que vivim cada dia, i si en el meu cas, passa en un entorn majoritàriament catalanoparlant, no vull ni pensar què deu estar passant a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Alguns exemples del meu entorn:

• L'altre dia, al barri, a Girona, una noia em demana l'hora: li dic dos quarts de set. Resposta (en Català): "Me la pots dir en Castellà, si et plau?".
• El meu Nebot de set anys, a l'escola el Guinardó, a tocar de Gràcia, un barri catalanoparlant de tota la vida ensenyen als nens les hores en la forma exclussivament castellana: "una i mitja, dues i tres-quarts...!!!!". Això a l'escola.
• A casa meva, els meus nens diuen "Càllate" amb tota normalitat (fins que els corregeixo).
• Els "tinc que" (que a casa no diuen), és un barbarisme arrelat de forma dramàtica.
• Els "buenos", "pues", i d'altres perles sovintegen cada vegada més.
• Els "menys mal" (sort que no), els "no estaves" (no hi eres), els "està pillat" (sonat).
• L'omissió constant de l'article definit (El Messi, en Messi, per....Messi).
• .........................No hi ha prou espai en el blog.

L'empobriment del Català per l'extinció progressiva de les formes més genuïnes de la llengua com a conseqüència de la diglòsia, la mandra, les noves tecnologies o la manca de cura en l'ensenyament a l'escola o en la televisió i la ràdio (la prensa encara conserva una mica les essències, comparat amb els altres) porten camí de convertir el Català en el que s'ha convertit el Gallec: una broma de malgust, un Castellà amb l'entonació típica gallega sense cap mena de gràcia ni distinció. I si això passa, el Català, com gairebé el Valencia, estarà en perill de mort. Aquesta és la veritable essència per la que algú hauria d'estar preocupat, no per si el Català serà o no l'única llengua oficial....